me'l guardo

Hi ha llocs on passen coses, on, qui sap per què, un dia les coses es mouen, canvien, respiren...
Hi ha moments on te n’adones que dins d’una immensitat hi ha una illa plena de persones gairebé sempre sense rostre que amb prou feines coneixes.
Un dia a una d’aquestes persones li passa pel cap convidar a la resta a compartir el seu petit espai perquè sí o perquè aquest petit espai fa cinc anys.
De cop, tot d’una, aquesta persona se n’adona del que ha demanat:

Temps

El més gros i meravellós és que en aquets lloc, en aquest moment, en aquesta illa, aquestes persones a part de donar-li el seu temps, que ja és moltíssim, li donen el seu afecte.
I això, a casa meva, no ha fan els desconeguts, ho fan les amigues i els amics.

Moltes gràcies per ser-hi.

dilluns, novembre 30, 2009

retrat en sèpia ...

divendres, novembre 27, 2009

descloc les mans
exhibint la buidor,
no tinc res més.

dijous, novembre 26, 2009

Cinc anys de somnis...

Aquelles setmanes no estaven resultant gaire bones per a ella. Tenia massa maldecaps i no semblava que res pogués canviar aquella situació.

Amoïnada en els seus pensaments, quan tot just anava a posar-se al llit, es trobà amb un targetó damunt del coixí. Anava a la seva atenció personal.

La va sorprendre aquella troballa, però no sap ben bé perquè, li oferí confiança i amb molta cura obrí i llegí aquella nota.

La convidaven a assistir a una festa d’aniversari molt especial, prop del massís del Montgrí, a Girona. No hi indicava cap data ni cap horari. Només s’esmentava que tindria lloc durant el mes de novembre d’enguany i que comptaven amb la seva presència.

Ella, sorpresa per tot plegat i encara amb un somriure als llavis, s’apropà amb una mà la nota al pit, mentre amb l’altra apagà el llum de la tauleta de nit i desitjà tenir una plàcida nit...

En breus instants, el polsim de la màgia dels somnis s’apoderà d’ella i aquells ulls ja clucs, despertaren en un altre món, un món on cap maldecap mai no ha pogut travessar la porta.

Al carrer, un autocar feia sonar la botzina amb insistència. S’apropà a la finestra i veié com li feien senyals per a que s’apropés.

- Uuuauu! Quin autocar! Si és com els que muntava a les firetes quan era petita. -va pensar.

Sense rumiar-s’ho dos cops, s’hi acostà i agafà seient. Meravellada encara per aquella visió, tot d’una, el vehicle alçà el vol enmig d’una nit estelada i la conduí directament fins al màgic massís del Montgrí.

Tot just s'hi apropava, un munt d’amics ja l’estaven esperant. Amics que no havia vist mai abans, però que sabia eren com ella. Tenien quelcom en comú que els unia i els feia especials.

I allí enmig de tota la gent, els trobà a ells, desprenien un llum especial. S’hi va abraçar...

Eren el Jordi i la Marta, una parella que justament feia ara cinc anys que també creien en la màgia dels seus somnis... en la màgia del seu bloc...

Acompanyada per la dolça llum de la lluna, de tornada a casa seva, pensà en escriuren una Crònica.  Així, no oblidaria mai el record viscut aquella nit.

La nit on els somnis, es van fer realitat. 

- assumpta -

dimecres, novembre 25, 2009

Una llimonada amb la Lluna

La lluna ens observa des de la seua privilegiada posició, al immens cel estrellat. Al bloc de vivendes d'enfront, a un pis patera de la segona planta, un xiquet ben menut, del braç de la seua mare, crida a un gatet que creua el carrer:

- Gatito, gatito...
- No grites, ya es tarde... -li diu la mare.

Els dos es retiren a l'interior del pis, i l'ambient queda en silenci. Ara que ja els has vist, deixar de pensar en la seua vida és impossible. Què els va fer eixir del seu país? Han trobat el que buscaven ací? La vida, de vegades, dóna llimones. S'ha d'aprendre a aprofitar-se'n, i fer llimonada.

Felicitats habitants de Cal Mugró!

A banda del post, la foto -improvisada a corre-cuita- també és meua :)

dimarts, novembre 24, 2009

Influències blogàires...

Ja fa quasi tretze mesos, en aquest mateix blog, vaig llegir un post que em va fer molta gràcia. Es titulava Doctor i parlava d’una certa addicció que pateixen molts blogàires i de la que semblava ser que ningú tenia massa interès en curar-se.

Moltes vegades he recordat aquell escrit d’en Jordi :-)

Cada vegada que llegia un llibre que havia vist recomanat a la catosfera, que coneixia algun nou grup musical, que m’apuntava a alguna iniciativa (com l’actual de fer un post a mà o aquella d’en XeXu de mostrar el lloc on tenim l’ordinador) quan faig un Relat Conjunt, o participo a C@ts, o quan... m’adono com n’arribo a estar d’enganxada a aquest món cibernètic.

La darrera vegada que he pensat en aquell post “Doctor” ha estat precisament amb motiu de les Grans Celebracions del Cinquè Aniversari del Cròniques, aquest mes de novembre, i com a conseqüència de la magnífica Xocolatada de la Carme!! :-)

Des d’aquell dia, com si fos una autèntica criatureta, tenia moltíssimes ganes de provar les galetes Núries!!

Finalment, aquesta tarda (i després de caminar molt!! Doncs no tinc cap Caprabo a prop de casa) ho he aconseguit!! Una capsa de “normals” i una d’”integrals” (que en XeXu diu que s’han de sucar al cafè amb llet de l’esmorzar)



Aquí us en deixo unes quantes... no s’acaben, podeu anar agafant!! A la dreta de la imatge les normals, a l’esquerra les integrals:



He de dir que, fins i tot, vaig escriure un mail a la casa Birba per saber on podia comprar les famoses galetes, mail que em van respondre molt amablement dos dies després ;-)

dilluns, novembre 23, 2009

Música de la nostra època

No puc desaprofitar l'oportunitat. Vaig mirar de fer un post 'Cròniques' al Cròniques, i ara miraré de fer un post 'Bona nit' al Cròniques. Ah, massa tard per retirar-me el permís! A aguantar-se.

Moltes vegades parlem de la música de la nostra època. Sentim un tema antic, que sonava a la nostra adolescència o quan solíem sortir més, i diem que això és 'la nostra època'. No ho diem, ho considerem. Però començo a pensar que ens equivoquem.

Vaig créixer havent de sentir al meu pare rondinar de que la música d'ara no és com la d'abans, i que ja està tot inventat. Després l'home escoltava ràdios avantguardistes i ens venia amb el darrer grup que sentia a preguntar-nos si l'havíem descobert, i si era que no s'exclamava molt dient que com podia ser. Però aquest és un altre tema. Per ell ja no es feia música com la dels Beatles, els Credence, els Stones i no sé quants grups més. Evidentment, l'única que va aconseguir, a diferència d'altres pares, és que jo agafés molta mania a tots aquests.

Bé, jo encara no sóc pare ni tinc uns fills adolescents impertinents, però cada any que passa, cada mes, cada dia, vaig descobrint coses noves. Apareixen nous grups, apareixen nous estils i es reinventen els vells, hi ha fent fresca, innovadora, i encara que no ho siguin, almenys són nous. I no hi ha res que hagi de ser millor només pel fet que és nou, però entre molta música horrible segueixen apareixent aquelles petites joies que aniran formant part de la nostra banda sonora, de la música de la nostra època. Perquè la nostra època és ara, és abans i serà sempre. La música no mor, però sí que neix. De veritat que en tenim prou amb una sola època musical? 

diumenge, novembre 22, 2009

Mentidera

És mentidera per això és creixent, o és que no ho sabies? M’aturo i em quedo observant aquell paisatge tant repetit però avui tant diferent. Durant una estona em quedo enfavat fins que les dues bosses que duc comencen a tallar-me la circulació de la ma dreta deixant un solc al canell; si hagués dut cistell això no em passaria però no tenia previst anar a comprar i tampoc sóc a casa.

Deixo les bosses al cotxe i torno a lloc, faig alguna foto i em ve una melodia al cap. Suposo que s’hi escau i recordo com m'agrada el final amb aquells cors i prenc nota mental de tornar-la escoltar quan arribi a casa.

divendres, novembre 20, 2009

Album de retalls

dijous, novembre 19, 2009

A day in the life

I read the news today, oh, boy. Parlaven d’una noia que tenia un blog. Li agradava molt escriure-hi els seus sentiments, pensaments…tot el que li passava per la ment i que volia compartir. Un dia, saltant de blog en blog, va anar a parar al Cròniques de sota el mugró. La idea de compartir el blog amb la teva parella li va encendre una espurna de romanticisme revingut… doncs ella vivia en la més extrema soledat sentimental i amorosa, així que no podia fer-ho. Mai va deixar paraula en aquell blog.

I saw a film today, oh, boy. Parlava de que temps després aquesta noia va retrobar un vell amic. Bé, amic e amat. I amant! I bé... no els va costar gaire tornar-se a embolicar. De fet, es van embolicar tant que ella el va embolicar a ell per tenir un blog, un blog conjunt. Quina mandra! – pensava ell. Quina tonteria! – tornava a pensar. Ella s’encarregaria de tot, quina il·lusió! Tindria un blog compartit com aquells dos... d’això... com es deien? Era algo relacionat amb un pit... una teta? Aix... Cròniques de sota el mugró! Això mateix! A remolc d’ella, evidentment, aquell noiet es va començar a aficionar a això dels blogs, inclòs es va atrevir a intentar entendre el ditxós llenguatge html!

Per aquella parella de novells el Cròniques representa més que un blog. És el blog. La inspiració. L’essència.

Wake up, fell out of bed, Sànset!

(Sempre t’adorms! Que és avui el dia que hem d’escriure al Cròniques!!!!!!)

And looking up I noticed I was Late. Ja estic aquí. Sempre tot a última hora! Ja et deia jo, Utnoa, que havíem de fer-ho amb més temps! Mai és tard del tot, però. Encara no són les nou del matí i ja estic davant de l’ordinador. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia ella. Sí, sí, avui ho faré! Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que Utnoa n’havia enllaçat un parell. Els vaig anar a mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró. Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja! I el tal Jordi Casanovas, quin artista! quins dos blogs tan bons que té. Sí, sí, el Cròniques i la Banyera. Sànset, que la Banyera és d’un altre Jordi Casanovas! Vaja, sóc un despistat. Però el Cròniques és molt bo. I com escriuen aquells textos en Jordi i na Marta? Què coi és prenen? Jo també en vull!

I’d love to turn you on... Utnoa, crec que ja estic.

*Utnoa&Sànset*

dimecres, novembre 18, 2009

Tarzan

Surts del Condis amb una mica de formatge i un molt de beure. M’esperen. Sé que quan arribi m’espera una lluita terrorífica que estic disposat a afrontar.

Avui però ha estat més fàcil, no hi ha dolça baralla. Quan s’obre la porta veus una cara que somriu i deixa anar alguna cosa que saps del cert que és el teu nom i va acompanyada d’una abraçada que fa olor de colònia, de crema i d’un canvi urgent. Tant me fa.

L’altre està trist avui i el Tarzan a la pantalla de l’ordinador el consola. M’hi acosto poc a poc i l’acarono sense dir res i quan portem una estona comento:
- Hosti tu quina vaca més estranya.
- Que no és una vacaaa! És un elefant.
- I què fan aquestes cabres, que ballen?
- Que són goril·les!
- Que nooo! que són ovelles... allarga la ma i em toca la cara.
El deixo fer i m’assec al sofà, al cap d’una estona s’aixeca i ve.
- Que em pares la pel·lícula?

M’agrada ser més important que en Tarzan.

dimarts, novembre 17, 2009

Relats Conjunts

Els relats conjunts fan tres anys i n’estic especialment content. És per culpa d’aquest blog que us conec a la majoria dels que passeu sovint per aquí.

Recordo el primer relat conjunt que vaig veure i a partir d’aquest vaig fer el meu primer.

D’això en fa una mica més de dos anys. Ara ens toca fer un altre relat per celebrar-ho.

Bé doncs, som-hi:
- assumpta -, [anonymous writer], Abismo Ínfimo, Abril, Adrià, Afra, Aina, Ainhoa, Alasanid, Aleix, Alepsi, Aliiasa, Anna, Anna Tarambana, Annanti, Antoni, Arare, Ard, Assumpta, Athaelion, Avi, B-612, Babèlia, Banalista, Barbollaire, Betty, Bluf, Boira, Candela, Carles Casanovas, Carme, Carme Fortià, Carme Rosanas, Cèlia, Cesc, Clarissa Vaughan, Clint, Coses2, Cosespetites, Cris R., Cualquier otro, Dakid_A, Déjà vie, Duschgel, Efe, El Grum, El Grum d'En Companyia, El Mestre Yoda, El veí de dalt, Eli, Elisenda, Els del PiT, Elur, Elvira FR, Erakkia, Escarabat, Escurçó, Estrip, Estripanits, Eudald, Fanal Blau, Fraggle, FRAGMENTS, Francesc, Francesca, Franciscu, Gatot, Gatot_X, Gemminola, Gossades, Gran Barrufet, Grass Shopper, Gripaublau, Imma, Intratable, IruNa, JâNë, Jo Mateixa, Joan, Joana, Jocdellums, JoMateixa, Jordi, Jordi Casanovas, Josep B., Khalina, Kpitana, Kurtz, Kweilan, Laia, Laianna, Laprí, Laura, L'home de la música, Lliri blanc, Lluís Martí (intratable), Lluku, Lluna nova, Mandarinada Contrapoduent, Manuscrits, Marcus, Maria, Marinetix, Master, Menta fresca, Mestreta, Metamorfosi, Milker, Millu, Mima, Mireia, Mireia, Mon, Monculturals, Montse, Mr.Bean, Musa, Myself, Nasi, NeoPoeta, Noa, Nosotras mismas, Núr, Núria, Nymnia, Ònix, Oriol, Òscar, Pd40, Pep, Plugim constant, Queralt, Ramon, Rita, Rits, Roc, Roc Sang, Rock'n'roll, Rondaire, Samain, Sanset i Utnoa, Sergi M.Rovira, Shalheira, Silenci, Skorbuto, Susanna, Tals, Tatchenko, Tirai, Tocat del cargol, Toni en blanc, Tonina, Town Crier, Trillina, Ulisses, Uribetty, Vagalume, Vicky, Vier, Virtual, Vullunfestuc, Waipu Joan, Williams, Xexu, Xica, Xitus, Xot, Xupasangre, Yrun, Zel, Zincpiritione.

Hrundi V. Bakshi

Quan vaig veure la llista de convidats vaig saber de seguida que seria una festassa i que no havia de perdre-me-la per res del món.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

dilluns, novembre 16, 2009

Pausa

A  la  mitja  part  s'acostuma  a fer  una pausa.

Busco l'olla més  gran que tinc,  perquè  crec  que serem molts.

La  trobo més  grossa  del que esperava.  I em sorprenc.

Tempto la mala sort,  ja que no crec pas que  arribi...

si arribés  farem  un  copiar  i enganxar  per  despistar-la.

Podria  haver-hi més  coques  al forn,  i magdalenes,  qui sap si melindros.

També  podem inventar  els  xurros,  altra  vegada.

Les  Maries i les  Núries guardades  al pot  per  si fan falta.

diumenge, novembre 15, 2009

300.000

N'hi ha per llogar-hi cadires, d'avui per demà hem d'engegar un tinglado per fer-li la gara gara al Pàmies que diuen que, com qui no vol i xino xano, ha arribat als 300.000 registres.

I jo que tinc un cap que no serviria ni per pom d'escala d'adoberia me n'empesco una de senzilla fent bullir l'olla, que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tot plegat que ras i curt i deixant-me estar d'hòsties perquè em dóna la gana m'han agafat els cinc minuts i ara ve quan el maten:

Enganxo quatre frases que semblin qui sap què i llencem les campanes al vol, que quedar com un senyor no costa res i aquí pau i després glòria que qui dia passa any empeny.

M'ha quedat prou rodó oi?

dissabte, novembre 14, 2009

passen rabents
i per un trau dels núvols
es veu la lluna

divendres, novembre 13, 2009

Des de fa temps, durant uns dies del mes de juliol, i com a mínim dues vegades, passo pel Montgrí. Inevitablement, sempre hi buscava la imatge del bisbe ajagut. Era com una endevinalla, perquè des d’una distància no s’aprecia, de més a prop sí, i tota la recta que hi ha de Pals a Torroella es convertia en una mena de joc, ara és veu, ara no tant, ara perfecte...

Però des de fa dos estius això ha canviat, ja no hi busco el bisbe, el veig, però ja no hi tinc interès, ja no em motiva apropar-m’hi i veure’l bé, o endevinar-lo quan sóc lluny.

Des de fa gairebé dos anys, que vaig conèixer les Cròniques de sota el mugró, que ara només hi veig el mugró. No sé què té la blogosfera, però quan identifiques alguna cosa amb un bloc, un bloc que t’agrada, que t’agrada el que hi veus, el que hi llegeixes i fins i tot el que intueixes, no pots treure-te’l del cap.

Per molts anys Jordi i Marta!

Enviat Per la Rita

dijous, novembre 12, 2009

moments

perquè estimem aquest país, allò que és tan nostre i proper, avui em poso a cal Jordi i la Marta, a deixar una petjada d'un dia preciós amb els nens (ja em coneixeu, sóc així, què hi farem...)

abans d'anar a Olot, parada obligada a Besalú, a somiar que som cavallers i dames compromesos en croades de amor a la terra i la vida, a les petites lluites de cada dia que són de bon guanyar, encomanar, només, allò senzill, el petit gest d'ajudar qui tens a prop, de pensar en qui et necessita, d'aprendre de la natura, sàvia i justa...

tornant de sota el pont medieval de Besalú, degoteig de fulles roges, sang dels arbres que es despullen d'allò sobrer pel fred que s'acosta... nens amb somriures cridaners que em renyen perquè les trepitjo, meravelloses catifes que vesteixen les pedres grises i humides...


de fet, això és tot, un anar i tornar de temps i vides, uns que pugen les escales d'una vida que comença, d'altres que ja baixen els darrers graons i encara es meravellen de l'esclat final de la natura, abans de cloure's a l'hivern blanc, gris, tènue i infinit que ens espera...

dimecres, novembre 11, 2009

la terra ...

Pujo al cotxe i m'escarxofo al seient del darrere, disposada a passejar-me amb els ulls per tot el paisatge fins que aquest s'acabi.
El Mugró, impressionant, com sempre domina l'espai i el territori.
La talaia perfecta.
Ressegueixo amb la mirada els camps d'arròs segat fins arribar a l'horitzó, on aquest es desdibuixa degradat, amb una suavitat exquisida, rera la calitxa.
La llum, en aquesta horabaixa, impregna tot el que abasten els meus ulls d'una bellesa difícil d'explicar. Voldria explicar-ho, explicar-m'ho, traduir-ho en paraules, però no puc pensar, només mirar.
Cada viatge a l'Empordà és un nou enamorament.
Com ho és cada arribada a la Garrotxa.

29-10-09

dimarts, novembre 10, 2009

De fora vingueren...

Post 1: Paraules, paraules, paraules...

Aquests paios s'han tornat bojos, vaig pensar. Convidar amics a casa, d'acord. A la partícula, ni de broma. Perquè les partícules són d'aquesta mena de gent que fas passar al rebedor si plou a fora, i quan has anat a buscar el canvi per pagar la pizza ja t'han entrat a la cuina, s'han servit un güisquet amb gel i t'estan regirant l'armariet dels sedés.

Tot seguit, la pregunta òbvia: I perquè? La resposta em va semblar encara més òbvia: passats 5 anys de dir disbarats al blog, aquesta bona gent ha d'anar curta de paraules. Doncs ja tinc post. Li'n donaré unes quantes de les meves, que en vaig sobrat: en faig servir poques. I a més a més, les triaré de les bones, de les que guardes amb gelosia i t'emprenyes quan algú te les pren:

Hespèride
unça
piruleta
desmaiar-se
insidiós
organolèptic
ensems
mustang
fat
tel·lúric
serpentí

garbell
estupre
filiforme
mamella
gladiol
esma
nariu
erm
prenys
esmolat
ostensiu

sorneguer
semal
llibant
muetzí
festuc
al·legòric
baixina
sòrdid
mustèlid
estintolar-se
congre

ensibornar
cim
xaragall
disconformitat
ferratgera
córrec
histrió
magarrufa
sinalefa
daguerrotip
gaiata

Ara bé, vaig pensar: S'ho pendran malament. En Jordi, perquè és orgullós de mena, i li tocarà el voraviu. La Marta, perquè ja fa temps que se li han acabat, les paraules, pobrica. És lleig de fer ostentació de quelcom davant algú que en pateix manca.

Llavors, se'm va acudir que posats a fer-los rabiar és millor que hi hagi sang, i així també m'ho passaré millor. Em fotré del mugró. I vaig fer aquest post:

Post 2: A cop d'haikú...

Mandra d'idees,
paraules amb corsé,
és un haikú.

Però no, no... no pot ser. On vas, partícula?!

Primer de tot, es pensaran que ets un gau, que no hi has esmerçat el temps necessari, que vas mancat d'idees...
I després, no l'acabaràn d'entendre. Perquè la gent no goita les fotos si no hi ha dones conilles, o les veu de passada sense fixar-s'hi. Posar-hi pèl només per cridar l'atenció em semblava inadequat, donat que el guió no ho exigeix*. D'altra banda, les partícules som políglotes, però de tots és sabut que ni els mugrons ni els seus visitants el parlen, el castellà**. (A més com tothom sap aquest haikú no és pur, li falta l'element estacional, la referencia natural...)
Finalment, no podia fer aquest post perquè és lleig anar convidat a casa d'algú i riure's d'ell no només a la seva cara, sinó també en públic.

Post 3: Ninots

Per aquest mateix motiu vaig descartar un tercer post, que era una caricatura de la dolça llar mugroniana. Era una cosa així:
No, no, no nem bé. Aquí està clar que no hi ha ofici (també és veritat que és la primera caricatura que feia). Les semblances, d'altra banda, només podien ser imaginades per les descripcions que hi ha al seu blog (perquè sinó, waaaalah, te keigs in the breigs que vaya Michellangelo stà feta la Parti que'ls y treia un arretrato perpenjal·lubre pelumenus... ) Ah, i ademés és un plagi descarat dels ninots que fa amb excel·lència l'amic que viu aquí (Aleix Saló).
Po fueno, po fale, po m'alegro..., que diria l'altre, gratant-se'ls. Tres posts al carall. Farem una altra cosa: Irem a casa seva, no ens en riurem, però farem que sigui com casa nostra, ara que casa nostra és com casa seva (bueno, ara ja feu tard). El problema és que només ens ha donat les claus del soterrani. Perquè són així, ells, confiats, amb bonhomia. Però de tontos, ni un pèl***. Així que li pintarem de verd i blanc tot el que poguem, amb rètol inclòs.

* Homenatge velat a López Vázquez.
** Aquí em foto de mí mateix, també.
*** Ei, no et passis, Jordi: no cal pas buscar acudits on no n'hi ha.

Au, aqui va el meu post, a la particular manera, sense homenatge ni res però amb haikú urbà:
Tub(e)s

øystein Baadsvik - Fnugg

Corn i corneta
trompa, trompeta i trombó
flauta i flabiol.

Sant Martí a Buarraqia, centre de Tànger. Vora la Gran Mesquita, baixa el Carrer dels Ferrers fins a la Medina. Entre reixes, torradores i corns de cabra cremats, pengen els budells de taxis menuts, amb sintaxi d'orgue catedralici. Arrecerats, resten silenciosos. No els arriba atmosfera suficient en aquest Estret de vents i corrents, aires i brises. Esperen pacients el seu solo a l'orquestra urbana de la mandrosa ciutat decadent, quan hauran de filtrar amb eficiencia italiana les últimes alenades de tramuntana arrossegada i exhausta que arriba del Nord. Aire respirable per fi.

Avinguda del Paral·lel 4

El aire de los valles y montañas,
de los llanos feraces y desérticos
es aire para plantas y animales.

Es un aire delgado, empobrecido,
que no ha evolucionado. El apropiado
para rudimentarias fauna y flora.

No es, en verdad, el aire para el hombre
con siglos de progreso a sus espaldas.
El hombre escoge, modifica y crea.
Su ciudadana atmósfera es la idónea.

El aire de la ciudad es aire fuerte,
consistente, riquísimo en materias
que ha adecuado a su entorno y hecho propias.

Aire civilizado. Respirable
con orgullo y placer. Es obra suya,
arreglado por él y a él adaptado.

Josep Maria Fonollosa. Ciudad del Hombre: Barcelona

La vida en àrab, francès, castellà... fa venir el cap com un timbal. Cada nit és una sort poder anar a dormir amb un trosset de vosaltres, en la nostra llengua. Tanco el llum, i em gito amb un dels meus somnífers: Cròniques... :) Fins d'aquí 5 anys.

dilluns, novembre 09, 2009

Coses que passen

Avui me n'he adonat d'una cosa estranya, ja ho deia al post d'en McAbeu. Quan he deixat el comentari me n'he adonat que la imatge del perfil que sortia als comentaris no era la meva. Al veure-ho he pensat que era degut a que hi havia diversos autors i que sortia la imatge d'alguna o algú de vosaltres. De seguida veig que hi ha alguna cosa que falla perquè curiosament la imatge correspon a la Rita i precisament ella, quan va acceptar la invitació a participar del cinquè aniversari, va comentar-me que preferia que el seu post el penges jo mateix, per tant no apareix com a autora.

He anat a editar el meu perfil hi he canviat la foto, ja que hi sortia la de la Rita i he tornat a posar-ne una de meva. Després he deixat un comentari per comprovar si funcionava i preguntant-vos què hi veieu?

Us deixo les imatges que he fet amb impressions de pantalla...




És un aniversari paranormal o és que tinc fantasmes virtuals a l'ordinador o al blog?

Notícia d'última hora:

aquest problema només passa navegant amb el Mozilla firefox. Amb el Chrome i l'explorer no. L'explorer però em dóna un fons de pantalla de color gris clar que no hauria de ser.

Així no s'ha de veure. Així sí.

diumenge, novembre 08, 2009

Un blog molt recomanat

UN BLOG MOLT RECOMANAT

No sé si coneixeu en Jel, bé de fet és diu Joel i és el petit dels de can Redó de Vila-seca. Si home, aquells que els van expropiar la parada d'ametllers que tenien al costat de Port Aventura i van perdre bous i esquelles, que tenen dos fills: primer va venir la noia, la Carmeta (aquella Carmeta que fa dos anys es va haver de casar a corre-cuita amb el passant de la notaria i no em digueu que no ho sabeu perquè va ser un escàndol que va córrer per tot el poble) i després van tenir en Joel, que de petit tenia aquell defecte en la parla que feia que pronunciés Jel quan li preguntaven el seu nom, i Jel li va quedar...

Veig que no sabeu de qui us parlo, m'estranya perquè són força coneguts al poble, però de totes maneres no cal que sapigueu qui és, en Jel. Si en parlo aquí és perquè fa poc el vaig veure i em va dir que havia descobert un blog molt interessant que em recomanava de totes totes. Quan li vaig preguntar de quin blog es tractava, en lloc de contestar-me em va donar un petit paper i em va dir:

- No em puc entretenir més, aquí en trobaràs l'adreça, adéu!

I va marxar, jo em vaig posar el paper a la butxaca i no hi vaig pensar més fins arribar a casa quan el vaig tornar a agafar amb ganes de visitar aquell blog tan recomanat. Però per sorpresa meva, al paper només hi havia escrita aquesta nota:

- "Aquí llegiré un bon escrit o dos. M'agrada molt! (Jel Redó)"

Vaig pensar que s'havia equivocat i que m'havia donat un paper amb les seves impressions sobre el blog en lloc del que tenia amb l'adreça anotada. El vaig telefonar per dir-li, però la seva resposta em va deixar parat:

- I tu dius que ets el rei dels enigmes, les endevinalles i els anagrames de la Catosfera?. T'hauria de caure la cara de vergonya!

I va penjar. Tocat en el meu amor propi, vaig llegir més atentament la nota i en poca estona (bé, de fet va ser molta estona però això no cal que ho sapigueu) les lletres van anar agafant el seu ordre lògic i vaig llegir clarament el nom del blog:

- "El blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró"

Immediatament i força indignat, vaig tornar a telefonar a en Jel:

- Com volies que ho endevinés, si menteixes descaradament!

- Què vols dir?, va dir ell mig espantat.

- Què s'ha de tenir molta barra per dir que en aquest fantàstic blog pots llegir només un o dos escrits bons, quan la feina és trobar-ne un de mig dolent.

- Si et deixen publicar aquest que estàs fent, ja no serà tan difícil trobar-ne un de dolent – em va dir i va afegir – i pensa a felicitar-los que estan celebrant el cinquè aniversari del blog.

Doncs mira, si que me l'han deixat publicar. Així que: MOLTES FELICITATS pels 5 anys i GRÀCIES per obrir-nos el blog per poder celebrar-ho tots junts.

dissabte, novembre 07, 2009

Sensacions de sota el mugró

Sensacions m'arriben
de sota el mugró,
i emocions circulen ben reals,
plenes de colors,
curulles de passió.
.
Vaig tenir el plaer de conèixer els dos habitants d'aquest país especial de sota el mugró durant la meva estada a L'Escala, en motiu d'una reunió del seu Club de Lectura. Vam compartir paraules i taula, i espero que aviat els pugui tornar la pizza que els dec.
Una abraçada.

divendres, novembre 06, 2009

Pre-nadal

De camí, promeses de suc de taronja sobre una recent adquisició, amb emocionades mostres d'afecte. Un home canta a ple pulmó.

Gent que espera asseguda als punts de trobada, mòbils a les mans. Pensaments pre-nadalencs, cares llargues i queixes. Una cambrera alliçona cinc jovenetes sobre els perills de fumar, serveis que, de ben segur, no cobrarà. Més tard, riuades de gent i coloms. Música peruana. La ciutat batega.

Una cua de lloques esperant algun ídol a la sortida. Em paro per veure si m'esperen a mi, però em temo que no. Propaganda d'un trajecte per sota terra.

Una lluna borrosa destaca en un cel llis, color plom. I una segona lluna que anuncia un banc.

Olor de castanyes, i cap carabassa.



Humil, però molt humil homenatge al Cròniques pel seus 5 anys. Moltes felicitats, i que en feu molts més, en vida meva.

dijous, novembre 05, 2009

La Seu Vella

La Seu Vella presideix la capital del Segrià des del seu turó immòbil i orgullosa. Fa segles que ens observa als lleidatans. Des de la Plaça Sant Joan o des de la vora del riu, el magnífic campanar és un regal per tots aquells que estimem aquesta ciutat. De vegades, com avui, la boira no deixa veure’l amb detall però és una imatge tan familiar que fins i tot quan la ciutat és un misteri, la Seu Vella la intuïm i la sentim.
És dissabte al matí i surto a caminar pels carrers. Tinc ganes de sentir el fred que no arriba mentre m’apropo a una de les meues llibreries habituals. No hi ha molta gent. Millor. Veig encara muntanyes de la trilogia del Larsson i altres munts que des de fa pocs dies els fa la competència per ser el llibre més venut, el darrer del Dan Brown i el seu símbol perdut.
Quan penso en novel.les de qualitat però molt més humils i de difícil trajectòria comercial, és normal creure que només llegim allò que uns altres volen. Llibres interessants que en ocasions no troben editor i que si el troben la publicitat que se’n fa es tan limitada que no poden arribar a tots els lectors.
Vaig mirant llibres i tinc a la mà el de Quatre germanes que fa uns dies ha comentat L’Espolsada…Me l’acabaré quedant però avui em decideixo per un autor albanès absolutament desconegut per mi , l’Ismail Kadaré i el seu llibre El accidente.
Surto de la llibreria pensant en el darrer del Luis Landero Retrat d’un home immadur i en la frase que ha dit fa poc en una entrevista “Las novelas no admiten héroes se han refugiado todos en los best-sellers”.
Ha sortit el sol mentre continuo passejant i gaudint del cap de setmana. Torno a casa. He d'escriure un apunt. Hi ha uns amics blocaires que porten cinc anys amb el seu bloc. Estan de celebració. La Seu Vella m'acompanya i des de Ponent saluda al Jordi i a la Marta i els felicita també. Enhorabona!

dimecres, novembre 04, 2009

M’acompanya un bon amic...

El dia es troba en aquelles hores en les que la claror es va difuminant. Surto a la terrasseta i, efectivament, allí està ell, amb aspecte despistat i amb un vestit blau no massa original.

El miro, li somric i em respon movent-se una mica de lloc amb expressió de mandra. No s’espera pas el que li diré.

- T’hauries de posar ben guapo perquè ens han convidat a una festa.
- Una festa?
- Doncs sí, una festa... i, de la mateixa manera que jo no hi puc anar amb bata i sabatilles, tu et podries posar alguna cosa bonica.
- Una festa!
- Un aniversari, un blog que fa anys! Cinc anys!

Em sembla que s'ha posat molt content perquè, immediatament, comença un espectacle al cel com jo no havia vist mai abans. Ell canvia de color i forma un munt de vegades! Diferents tons de blau, gris, lleugerament rosa o ataronjat, negre o ben vermell. Ara s'ha fet més gran o més petit, s’ha eixamplat o allargat fins quedar ben prim i, finalment, tot aquest remolí de formes i colors s'atura i em diu amb un molt, molt gran somriure:

- Vaig bé així?
- Estàs imponent! Espectacular!

Aquest vestit fosc li escau que ni fet a mida.

(Foto 25-10-09, Reus)

dimarts, novembre 03, 2009

Arribada

Arribo de nit.

Es fosc i no veig ningú.

Encenc el llum i m'espero.

Els convidats arribaran.

dilluns, novembre 02, 2009

Paraules

Busco… tot plegat començava amb aquesta paraula. I sembla que fa ja tant de temps... i no en fa tant, però ens hem explicat tantes coses que és com si haguessin passat segles. Tot plegat és qüestió de paraules, les nostres i les vostres. Primers les nostres solitàries, explicant coses que potser algú llegia, o no. Llavors no sabíem que era l'analytics, però poc a poc van anar arribant les vostres...

Els primers van ser els amics, l’Edu i la Judit, més que res eren els únics que ho sabien i en aquell temps feia com mitja vergonya dir que tenies un blog. Va haver de passar més de mig any per rebre el primer missatge signat d'una desconeguda: La Dafnis, el primer i l’únic.

Pel primer comentari enllaçat va haver de passar un any, era en flop! Després el primer habitual l’Esteve Faves Tendres. Amb tot plegat la família i els amics ja ho sabien i anaven fent i deixant comentaris: l’Adrià, la Bet, l’STV, l'Uri, els pares i germans... També és cert que era temps de preparar el post a casa i anar a penjar-lo al locutori. No teníem internet.

No va ser fins al setembre del 2007 que va aparèixer en Zinc. Feia temps que nosaltres el llegíem i un dia: Ostres un comentari d’en Zinc! Va ser llavors, un mes més tard, que vaig veure els Relats Conjunts i amb el primer van arribar en Barbollaire, l’Eudald, la Déjà amb les seves fotos, en pd40 i la Zel, la veïna revolucionària que tenia la mateixa plantilla. Aquell mateix octubre dos blogaires que llegia van passar per casa l’Anna Tarambana i l’Avi. Al novembre van ser en Xexu que era noctàmbul i sempre deixava el primer comentari, l’Alepsi, la Boira, l’Ànimaalada, la Srta. Y i des del Marroc suggeridor la Partícula Elemental.

Pels volts d'aquell Nadal en Jesús M. Tibau. - Ho has vist Marta, un escriptor amb llibres publicats ens ha enllaçat. Llavors feia més de mig any que teníem internet a casa i ja penjava escrits amb regularitat.

Us en recordeu dels premis? El primer me’l va passar en Robertinhos, a partir del segon o el tercer amb en Xexu, la Carme Rosanas que havia aparegut al gener de 2008 i uns quants més ja vam començar a parlar del C@ts.

Van continuar en Tocat del Cargol, el Clint, la Moni i la Rita. Al març aquella noia que penjava uns posts que s’assemblaven tant als meus que ens vam haver d’enviar mails per deixar clar que no ens copiàvem, oi Elur?

Poc a poc la llista s’ampliava amb l’Estrip, la Joana, la Nur, la Menta Fresca, el Cesc, la Cèlia i l’Assumpta preguntant si el nadó de la foto era fill meu i jo entestat a no respondre gairebé mai però a explicar-ho gairebé tot... a la meva manera.

I en Deric i l’Skorbuto i l’altra Assumpta, la Yuna, la Lluna Nova i va ser temps de canviar de plantilla i per allà corria la Bajoqueta, en Moi, en Marçal, la Rits, la Marta dels akelarres i la Georgina.

Arribem a fa un any i treuen el cap en Jeroni Maleuff, en Doe, en Josep M Sansalvador, la Clarissa, la Nymnia, l’Anna, en rebaixes, l’Òscar, l’Atzucac amb les seves fotos, l’Ariadna, en Món, la Neo Poeta, la Laia, la Kpi, la Ballerinadeplom, l’Àlex, la Kweilan i l’Abel.

Al 2009 comença amb en Vilapou, Fanal blau i la Merike. Al març un parell, Sanset i Utnoa, ens diuen que s’han inspirat en el Cròniques per obrir el seu propi blog i penso que havent-ne de bons... A l’abril l’Eva, en J.C Angelet i l’Abril. L’1 de maig la Susanna, després la Mestreta, al juny la Cris i en Ramon, al juliol en Toni en blanc i en SM, a l’agost la Luthien i la Sílvia, al setembre l’Elvira FR, Manuscrits, en Manel, en Puigbert, en Garbí 24 i la Berta. Acabem amb en Dan que recull la proposta aquest octubre i la coses2 és l’última que xafardeja.

Qui em deixo? Segur que algú o altre, no m'ho tingueu en compte...

No fa tant oi? o potser sí, el temps és relatiu quan juguem amb les paraules i les persones.

Buscava i vaig trobar persones i paraules... les vostres, perquè totes les que heu dit les tenim guardades com un gran tresor, totes són el Cròniques de sota mugró per això també és una mica vostre. Avui que fem cinc anys l'obrim a tothom que hi vulgui ser.

diumenge, novembre 01, 2009