perquè estimem aquest país, allò que és tan nostre i proper, avui em poso a cal Jordi i la Marta, a deixar una petjada d'un dia preciós amb els nens (ja em coneixeu, sóc així, què hi farem...)abans d'anar a Olot, parada obligada a Besalú, a somiar que som cavallers i dames compromesos en croades de amor a la terra i la vida, a les petites lluites de cada dia que són de bon guanyar, encomanar, només, allò senzill, el petit gest d'ajudar qui tens a prop, de pensar en qui et necessita, d'aprendre de la natura, sàvia i justa...
tornant de sota el pont medieval de Besalú, degoteig de fulles roges, sang dels arbres que es despullen d'allò sobrer pel fred que s'acosta... nens amb somriures cridaners que em renyen perquè les trepitjo, meravelloses catifes que vesteixen les pedres grises i humides...de fet, això és tot, un anar i tornar de temps i vides, uns que pugen les escales d'una vida que comença, d'altres que ja baixen els darrers graons i encara es meravellen de l'esclat final de la natura, abans de cloure's a l'hivern blanc, gris, tènue i infinit que ens espera...
11 comentaris:
Un hivern tènue i infinit... espero que no sigui infinitament fred, que les finestres de casa no tanquen bé. Ui, ho sento, que he trencat el to poètic... M'ha agradat això de les catifes que vesteixen l'escala de pedra. Ara bé, vés que no t'ho hagis goitat malament i que no sigui la sang que heu vessat en les vostres lluites medievals. D'altra banda, en països com els nostres, on de la sang d'un drac cualquiera en broten roses, també en podríem esperar que les pedres ploressin... de nou, espero que no sigui de fred.
Salut, us envejo a tots els que podeu creuar el Fluvià com qui no vol la cosa.
Zel!! Quina preciositat d'escales amb els pètals!! Ja puc imaginar els petits dient-te que no els trepitgessis :-)
Sembla una catifa de flors feta expressament :-)
I ara tenim un post Zel, en un blog Cròniques. Al final haurem de dir quines barreges queden millor, quins dos estils lliguen més per obtenir un bon resultat.
Preciós aquest apunt, zel...com malgrat els anys van passant la natura sempre ens sorprèn. M'ha agradat molt aquesta idea però sobretot com ho has reflectit amb paraules. (Records Jordi i Marta)
just a l'altre extrem de la meva Garrotxa... i quina preciositat, també!
Ara sí Zel s'hagut de fer esperar una mica.
Em fas pensar quan en comptes xulo piscines era monitor de colònies amb aquelles sortides tant bones dels nanos. Un dia n'explicaré una que em va fer plorar.
"degoteig de fulles roges, sang dels arbres que es despullen d'allò sobrer pel fred que s'acosta" m'agrada molt aquest tros i és quan t'hi poses...
Moltes gràcies per ser-hi veïna, que sembla mentida que amb gairebé quatre anys no ens haguem creuat mai.
Quina enveja, sembla un lloc preciós...
Salut!!!
Quina meravella d'apunt, amb paraules boniques ben col·locades i fotos precioses... Sobretot la de les fulles, especialment maca!
Un bonic regal, zel!
Petons a tots 3: l'escriptora i els homenatjats!
Un post molt maco, un bon regal pel blog i per tots nosaltres
:) No havia llegit el nom de l'autor, però t'hi he reconegut de seguida, zel! M'encanta, això, que els textos mostrin clarament qui els ha escrit!
Les fotos, fantàstiques!
Jo ja l'havia llegit quan et vas colar... em va agradar molt, ara l'he llegit dos cops.
Una abraçada Zel
Publica un comentari a l'entrada