Somnífers

Des que vaig acabar Els Pilars de la terra, he estat rondant per diferents somnífers... Sant Jordi va deixar caure la segona part que de moment és a la prestatgeria esperant un millor moment.

Mentrestant he decidit que quan no tens clar què s’ha de llegir s’ha d’optar pels clàssics. I encara que sembli mentida vaig fer el meu enèsim intent de llegir La Vuelta al dia en ochenta mundos i no puc, em cansa i m’avorreix i tot i que jo mateix en dic somnífers no els vull tant potents.
Davant la impossibilitat d’enllestir en Cortazar, faig un canvi i em planto amb Neruda i a mig llibre decideixo que la poesia s’ha de llegir un migdia de tardor, en època de vacances i assegut a sota d’un pi.

El tercer intent més reeixit va ser Càndid o l’optimisme de Voltaire, un conte filosòfic interessant tenint en compte que es va escriure a mitjans del segle divuit. Un llibre que en el seu moment havia d’enfurismar alguns sectors socials i eclesiàstics.

I ara què? Doncs ara estic fent doblet, per una part La revolta dels animals de George Orwell i per l’altra Aventuras de A. Gordon Pym d’Edgar Allan Poe. El primer el tenia pendent des que en vaig llegir el còmic al Cavall Fort i el segon perquè aquests dies ha caigut a les meves mans... i ja sabeu que jo sense somnífers no puc dormir.

Tinc la sensació i la certesa que tot just en aquest precís moment les nostres vides estan fent un punt i a part.

...

Setmana vista

És tard, de nit i sembla que el turmell millora. Els pèsols i la mica de frega han anat prou bé després de dos dies dolents. I malgrat tot aquesta setmana he vist:

Flamencs i gambes roges als arrossars i una merla barallant-se amb un talla-gespa.
Ploure des de la finestra de casa i el retorn dels sofàs entrant per el balcó.
La sala d’espera d’un hospital i el box de desesperació d’una pacient.
Un lloc conegut amb una història passada. Una ampolla de cava trencada i una taula de pedra.
Un gat mirant per la finestra.
Un sabater caminant damunt l’aigua sense sabates.
Un telèfon no submergible submergint-se.
Verds intensos rere la pluja. Un inici, un final i una Marededéu amb USB.
Una arna al voltant d’un llum i un diccionari sense tapes.

I malgrat tot no vaig veure:

Un forat a la vorera...

Foto: Marta

Mal

La consulta, al soterrani de la casa, és petita. A la paret del fons, de fusta clara, hi ha penjades làmines amb esquelets, peus, mans i punts energètics que enllacen diferents parts del cos.
La porta s’obre enfora, al racó hi ha una cadira, al mig la llitera amb un tamboret al davant i als costats una taula de despatx petita amb un ordinador portàtil i un telèfon i a l’altra banda una postada metàl•lica amb olis i cremes i a sota tovalloles. A l’últim racó una pica.

De bones a primeres em fa treure les benes i el guix. M’estiro a la llitera. S’unta les mans amb una pasta verdosa d’un pot petit, després hi posa un gel d’una ampolla més gran amb dosificador. Comença a tocar.

- Aquí fa mal?... I aquí? - Remena el meu turmell adolorit.
- No cal ni que em responguis amb la cara ja se’t veu

L’inici és suau, agradable, la conversa distesa amb algun acudit de per mig que presagia el que ha de venir. Quan s’hi posa fa mal, molt mal. Prem amb intensitat allà on és més dolorós.

- Si vens aquí li veuràs cares noves – li diu a la Marta.

Procuro no cridar tot i les ganes, m’agafo a la llitera amb força, suo. De tant en tant afluixa per deixar-me descansar, però després hi torna diria que encara amb més força. M’explica, per distreure’m del dolor, que la zona lesionada s’ha d’irrigar bé i que els sistemes tradicionals de compressió i immobilització allarguen el procés de recuperació.

Ara s’entreté amb la part posterior de la cama, també fa molt mal.

- T’has fotut una bona estrebada – faig que sí amb el cap, m’està fent molt mal. Ofego mig crit.

Acaba, em dóna hora per dimecres. Avui puc repenjar el peu a terra, ahir no podia, la inflamació és diferent, tinc el peu blau.

Ja són aquí

Ja era hora, després del fred de l’hivern ja en tenia ganes de sortir a donar un volt.

Uppps!

Merda!

Forat

Un edifici en flames és un infern però el xulo piscines no té problemes per entrar-hi. Esquivant les bigues enceses que cauen del sostre avança sense por al perill, la calor és insuportable. Al segon pis hi troba dos nens que deixa sans i estalvis al carrer.

Hi torna, les escales s’enfonsen a mida que puja, de les portes surten flamarades que li socarrimen els cabells. Al quart una morena d’ulls verds l’espera atemorida rere una cortina de foc i fum. Salta. Just en aquell moment el terra es desploma. No hi ha sortida. La morena es desmaia. El xulo piscines se la carrega a l’espatlla i aprofitant que hi ha un tub de desaigua que baixa per la façana es despenja cap al carrer.
A mig baixar el tub es trenca i el xulo piscines amb la morena a l’esquena cau...

A l’hospital envoltat de fotògrafs, periodistes i autoritats que el feliciten el xulo piscines rep la medalla al mèrit mentre una metgessa en pràctiques li fa l’ullet mentre li enguixa el turmell...

Vaja, que baixant de la furgo he posat el peu en un forat i m’he fet un esquinç.

Foto: Marta

Plou

Fa neteja i les mosques s’agrupen sota les escales, massa aigua, ara no es mouen, no emprenyen. Instint de supervivència.
Esquitxos constants i caputxa, una eruga cuirassada fa camí per la porta molla amunt. Tòpics i signatura.
La fusta rellisca i el color de les pedres, netes de pols, es viu. N’hi ha de quatre, de colors, negres, blanques, vermelloses i grises. Una pilota de beisbol i una de tenis.
Una aranya al plat de dutxa rellisca, no pot enfilar-se. Ho prova i ho prova…
Grisos que canvien, estones de descans, quan són foscos hi torna. Ganivets a l’aparador.
Una gota s’escola pel clatell cap a l’esquena. Pell de gallina.
Fang i tolls i herba tallada, sabates molles i fredes. Bombolles a l’aigua volen dir que ha de continuar. Cremallera amunt.
Una granota al fons, és viva i es resisteix a ser salvada. S’amaga entre la gespa.
Clareja…
El riu avui no te algues i és més ample
Després del gris reflexes liles i carbasses, escletxes de llum blava.
S’ha acabat.