Cinc anys de somnis...

Aquelles setmanes no estaven resultant gaire bones per a ella. Tenia massa maldecaps i no semblava que res pogués canviar aquella situació.

Amoïnada en els seus pensaments, quan tot just anava a posar-se al llit, es trobà amb un targetó damunt del coixí. Anava a la seva atenció personal.

La va sorprendre aquella troballa, però no sap ben bé perquè, li oferí confiança i amb molta cura obrí i llegí aquella nota.

La convidaven a assistir a una festa d’aniversari molt especial, prop del massís del Montgrí, a Girona. No hi indicava cap data ni cap horari. Només s’esmentava que tindria lloc durant el mes de novembre d’enguany i que comptaven amb la seva presència.

Ella, sorpresa per tot plegat i encara amb un somriure als llavis, s’apropà amb una mà la nota al pit, mentre amb l’altra apagà el llum de la tauleta de nit i desitjà tenir una plàcida nit...

En breus instants, el polsim de la màgia dels somnis s’apoderà d’ella i aquells ulls ja clucs, despertaren en un altre món, un món on cap maldecap mai no ha pogut travessar la porta.

Al carrer, un autocar feia sonar la botzina amb insistència. S’apropà a la finestra i veié com li feien senyals per a que s’apropés.

- Uuuauu! Quin autocar! Si és com els que muntava a les firetes quan era petita. -va pensar.

Sense rumiar-s’ho dos cops, s’hi acostà i agafà seient. Meravellada encara per aquella visió, tot d’una, el vehicle alçà el vol enmig d’una nit estelada i la conduí directament fins al màgic massís del Montgrí.

Tot just s'hi apropava, un munt d’amics ja l’estaven esperant. Amics que no havia vist mai abans, però que sabia eren com ella. Tenien quelcom en comú que els unia i els feia especials.

I allí enmig de tota la gent, els trobà a ells, desprenien un llum especial. S’hi va abraçar...

Eren el Jordi i la Marta, una parella que justament feia ara cinc anys que també creien en la màgia dels seus somnis... en la màgia del seu bloc...

Acompanyada per la dolça llum de la lluna, de tornada a casa seva, pensà en escriuren una Crònica.  Així, no oblidaria mai el record viscut aquella nit.

La nit on els somnis, es van fer realitat. 

- assumpta -

Influències blogàires...

Ja fa quasi tretze mesos, en aquest mateix blog, vaig llegir un post que em va fer molta gràcia. Es titulava Doctor i parlava d’una certa addicció que pateixen molts blogàires i de la que semblava ser que ningú tenia massa interès en curar-se.

Moltes vegades he recordat aquell escrit d’en Jordi :-)

Cada vegada que llegia un llibre que havia vist recomanat a la catosfera, que coneixia algun nou grup musical, que m’apuntava a alguna iniciativa (com l’actual de fer un post a mà o aquella d’en XeXu de mostrar el lloc on tenim l’ordinador) quan faig un Relat Conjunt, o participo a C@ts, o quan... m’adono com n’arribo a estar d’enganxada a aquest món cibernètic.

La darrera vegada que he pensat en aquell post “Doctor” ha estat precisament amb motiu de les Grans Celebracions del Cinquè Aniversari del Cròniques, aquest mes de novembre, i com a conseqüència de la magnífica Xocolatada de la Carme!! :-)

Des d’aquell dia, com si fos una autèntica criatureta, tenia moltíssimes ganes de provar les galetes Núries!!

Finalment, aquesta tarda (i després de caminar molt!! Doncs no tinc cap Caprabo a prop de casa) ho he aconseguit!! Una capsa de “normals” i una d’”integrals” (que en XeXu diu que s’han de sucar al cafè amb llet de l’esmorzar)



Aquí us en deixo unes quantes... no s’acaben, podeu anar agafant!! A la dreta de la imatge les normals, a l’esquerra les integrals:



He de dir que, fins i tot, vaig escriure un mail a la casa Birba per saber on podia comprar les famoses galetes, mail que em van respondre molt amablement dos dies després ;-)

Pausa

A  la  mitja  part  s'acostuma  a fer  una pausa.

Busco l'olla més  gran que tinc,  perquè  crec  que serem molts.

La  trobo més  grossa  del que esperava.  I em sorprenc.

Tempto la mala sort,  ja que no crec pas que  arribi...

si arribés  farem  un  copiar  i enganxar  per  despistar-la.

Podria  haver-hi més  coques  al forn,  i magdalenes,  qui sap si melindros.

També  podem inventar  els  xurros,  altra  vegada.

Les  Maries i les  Núries guardades  al pot  per  si fan falta.

Un blog molt recomanat

UN BLOG MOLT RECOMANAT

No sé si coneixeu en Jel, bé de fet és diu Joel i és el petit dels de can Redó de Vila-seca. Si home, aquells que els van expropiar la parada d'ametllers que tenien al costat de Port Aventura i van perdre bous i esquelles, que tenen dos fills: primer va venir la noia, la Carmeta (aquella Carmeta que fa dos anys es va haver de casar a corre-cuita amb el passant de la notaria i no em digueu que no ho sabeu perquè va ser un escàndol que va córrer per tot el poble) i després van tenir en Joel, que de petit tenia aquell defecte en la parla que feia que pronunciés Jel quan li preguntaven el seu nom, i Jel li va quedar...

Veig que no sabeu de qui us parlo, m'estranya perquè són força coneguts al poble, però de totes maneres no cal que sapigueu qui és, en Jel. Si en parlo aquí és perquè fa poc el vaig veure i em va dir que havia descobert un blog molt interessant que em recomanava de totes totes. Quan li vaig preguntar de quin blog es tractava, en lloc de contestar-me em va donar un petit paper i em va dir:

- No em puc entretenir més, aquí en trobaràs l'adreça, adéu!

I va marxar, jo em vaig posar el paper a la butxaca i no hi vaig pensar més fins arribar a casa quan el vaig tornar a agafar amb ganes de visitar aquell blog tan recomanat. Però per sorpresa meva, al paper només hi havia escrita aquesta nota:

- "Aquí llegiré un bon escrit o dos. M'agrada molt! (Jel Redó)"

Vaig pensar que s'havia equivocat i que m'havia donat un paper amb les seves impressions sobre el blog en lloc del que tenia amb l'adreça anotada. El vaig telefonar per dir-li, però la seva resposta em va deixar parat:

- I tu dius que ets el rei dels enigmes, les endevinalles i els anagrames de la Catosfera?. T'hauria de caure la cara de vergonya!

I va penjar. Tocat en el meu amor propi, vaig llegir més atentament la nota i en poca estona (bé, de fet va ser molta estona però això no cal que ho sapigueu) les lletres van anar agafant el seu ordre lògic i vaig llegir clarament el nom del blog:

- "El blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró"

Immediatament i força indignat, vaig tornar a telefonar a en Jel:

- Com volies que ho endevinés, si menteixes descaradament!

- Què vols dir?, va dir ell mig espantat.

- Què s'ha de tenir molta barra per dir que en aquest fantàstic blog pots llegir només un o dos escrits bons, quan la feina és trobar-ne un de mig dolent.

- Si et deixen publicar aquest que estàs fent, ja no serà tan difícil trobar-ne un de dolent – em va dir i va afegir – i pensa a felicitar-los que estan celebrant el cinquè aniversari del blog.

Doncs mira, si que me l'han deixat publicar. Així que: MOLTES FELICITATS pels 5 anys i GRÀCIES per obrir-nos el blog per poder celebrar-ho tots junts.

M’acompanya un bon amic...

El dia es troba en aquelles hores en les que la claror es va difuminant. Surto a la terrasseta i, efectivament, allí està ell, amb aspecte despistat i amb un vestit blau no massa original.

El miro, li somric i em respon movent-se una mica de lloc amb expressió de mandra. No s’espera pas el que li diré.

- T’hauries de posar ben guapo perquè ens han convidat a una festa.
- Una festa?
- Doncs sí, una festa... i, de la mateixa manera que jo no hi puc anar amb bata i sabatilles, tu et podries posar alguna cosa bonica.
- Una festa!
- Un aniversari, un blog que fa anys! Cinc anys!

Em sembla que s'ha posat molt content perquè, immediatament, comença un espectacle al cel com jo no havia vist mai abans. Ell canvia de color i forma un munt de vegades! Diferents tons de blau, gris, lleugerament rosa o ataronjat, negre o ben vermell. Ara s'ha fet més gran o més petit, s’ha eixamplat o allargat fins quedar ben prim i, finalment, tot aquest remolí de formes i colors s'atura i em diu amb un molt, molt gran somriure:

- Vaig bé així?
- Estàs imponent! Espectacular!

Aquest vestit fosc li escau que ni fet a mida.

(Foto 25-10-09, Reus)

Arribada

Arribo de nit.

Es fosc i no veig ningú.

Encenc el llum i m'espero.

Els convidats arribaran.