Avui n’haig de fer un, per força. Em sabria greu saltar-me’l. No ha de ser gaire especial, ni de res en particular tan sols fer-lo.
Quan vaig començar ja havia passat l’últim i pel proper qui sap on serem, què farem...
Així doncs què us explicaré... podria fer una setmana vista...
Explicar que he vist un colom venint de cara i intentant remuntar el vol i quan l’he perdut de vista he sentit un clonc! He mirat pel retrovisor i l’he vist caure mort.
He vist dos policies municipals, un de panxut i amb ulleres i l’altre prim i amb el cabell blanc, un amb l’uniforme d’estiu i l’altre el d’hivern.
He vist una piscina posar-se groga en cinc minuts i després tornar al blau en uns altres cinc. També he vist la cara del director de l’hotel quan ha vist l’aigua groga.
He vist quatre gripaus intentant fugir d’un salabret.
He vist cinc matins emboirats.
He vist un munt d’esplugabous darrera d’un tractor.
He vist un munt de sabaters caminant damunt l’aigua.
He vist un home agenollat a terra veient passar una noia amb una faldilla oberta d’on surt una cama llarga i nua. Porta barret i un bolso. Va escotada.
He vist un febrer amb vint-i-nou dies. I avui he fet un post.
Traspàs
Més somnífers
I és que és massa pes i servidor està acostumat a coses més lleugeretes.
Si em poso de costat se’m clava al braç, em talla la circulació amb risc de necrosi. Si em poso de cara se’m cansen les espatlles i boca terrosa no m’agrada.
Els dos últims eren més portables i de bon fer posessis com et posessis, però aquest últim m’està costant molt i no és que no sigui interessant, que ho és, és que pesa massa. Literalment parlant és un totxo.
He acabat el Mil Cretins de Quim Monzó i ara gràcies a l’Edu, que vetlla per la meva cultura literàrio-somnífera, he començat els Pilars de la terra.
Algú pot explicar-me com es fa per llegir un llibre d’aquestes dimensions al llit?
Per què senyores i senyors Els Pilars de la terra de Ken Follet són dos mil vuit-cents quaranta-nou coma sis centímetres cúbics de llibre, o el que és el mateix gairebé tres litres de lletres, un quilo cinc-cents seixanta-cinc grams de somnífer.
Si s’aplica la vella fórmula se’n pot deduir, sense error, que no es tracta d’un llibre massa dens, exactament zero coma cinc-cents quaranta-nou grams per cc (menys dens que l’aigua i més que l’alcohol).
Si tenim en consideració que en arribar a la pàgina 97, ja hi ha hagut problemes sindicals, un robatori amb agressió, uns quants acomiadament, un assassinat, putes i ludopaties, explotació infantil, gana, un part, una morta per part, un funeral, un abandonament de nadó, un polvo celestial, una adopció i una proposta de matrimoni, no volguéssiu pas saber que haurà passat a la pàgina mil cent vuit que és on s’acaba.
A risc d’acabar lesionat continuo buscant la postura idònia per al llit i ja anirem veient...
dijous, de febrer 28, 2008
Paisatges propers
Un senyor calb llegeix dret amb el llibre davant dels ulls, darrera d’ell, un altre que duu ulleres fa el mateix, al darrera d’aquest dos mes...les mànigues amples.
Un test de fang, quadrat, amb una heura de fulles petites, amb diferents tons de verd i blanc. Vermellosos a les branques.
Un cordill d’on penja un llençol blanc amb dibuixets blaus i vermells. Les agulles són de fusta.
Dos nens ballen sota una palmera. El nen va amb pantalons curts de color blau cel i un jersei verd. La nena, amb faldilla carbassa i un top groc amb estrelles carbasses, porta rastes. Al damunt, amagat rere unes fulles, hi ha un lloro.
Una noia de pits grans i ulls quadrats com el test.
Tres homes, dos d’ells amb camisa negra abracen al tercer, que, del mig estant mou la ma dreta. El de l’esquerra va amb ulleres de sol tot i que no les necessita. Tots tres riuen.
Un home agenollat a terra veu passar una noia amb una faldilla oberta d’on surt una cama llarga i nua. Porta barret i un bolso. Va escotada.
Em mira des de baix, blanca de pell amb un nus a la cintura.
Unes roques a mà esquerra, darrere la platja i un edifici blanc amb columnes. A la platja no hi ha gairebé ningú.
Boles de platja, Formentera dins un pot de vidre amb tapa verda. Sorra negra, les antípodes.
dimecres, de febrer 27, 2008
Circ
Volia anar al circ a Cardedeu i per més que vaig buscar al carrerer, al Google Earth, a la viquipèdia i a les pàgines grogues, no ho vaig trobar.
Vaig preguntar als cardedeuencs i a les cardedeuenques i no m’ho sabien dir.
Tenint en compte que el poble en qüestió té dotze coma vuitanta-nou quilòmetres quadrats, buscar per tot arreu una carpa de circ que com a molt en pot fer set-cents de metres quadrats és complicat.
M’han arribat veus que a d’altres pobles també tenen un lloc com aquest. Però a mi, ara per ara, els altres pobles se me’n refoten.
Algú pot dir-me on està el Sitio de costumbre de Cardedeu?
I és més:
És que els catalans no tenim llocs habituals?
No tenim calefaccions potents?
En cas de voler info y reservas no podia ser en la llengua de Pompeu?
Reset
Massa coses, massa terminis, massa pensaments...
I aquell nano que amb divuit anys vol casar-se per tenir qui li faci el menjar quan son pare, a punt de jubilar-se, s’endugui sa mare a viure al poble. I m’ho diu tan tranquil i acabo dient-li que és un masclista quan potser la culpa no és del tot seva.
I l’estiu que comença a arribar i la plantilla no creix... i no estic disposat a menjar-me tota la feina que arribi.
I demà passat es cobra i sabré si m’han descomptat els dies que vaig estar malalt. I si ho fan...
I cada dia que passa estic més cansat dels menús dels restaurants i de que no tinguin fruita de postres i quan en tenen són pomes farinoses o taronges àcides i a sobre fredes de nevera... no puc amb la fruita freda.
I torna l’al•lèrgia amb les picors, els esternuts, els ulls inflats i els antihistamínics... i tot just s’acaba el febrer.
Reset...
Mil dos-cents deu dies després tornem a començar.
dilluns, de febrer 25, 2008
Vici
Pot ser assolada o aterrada, també pot ser baixa.
Encelada, pixanera o ploranera.
Roinera, gebradora, terrera, marítima o d’advecció.
Se'n pot dir broma, calitja, neula, neulia...
Emprenya quan has de conduir o quan camines per la muntanya.
N'hi pots tenir al cap o a les idees.
Fins i tot pots engegar algú a escampar-la o anar-hi tu mateix.
Però què ho fa que, quan dissabte va aixecar-se de cop i volta, vaig pensar en un blog?
I si a més vaig parar el cotxe al mig de la carretera per aconseguir la imatge. Vol dir que estic molt malament oi?
diumenge, de febrer 24, 2008
Vas al blog again
Ahir vaig afaitar-me, no del tot, vull dir que vaig retallar-me la barba, la tenia massa llarga. El bigoti també. De fet el problema és el bigoti. Arriba un punt que quan és massa llarg i ja ha tapat el llavi superior se’m comença a posar dins de la boca i quan em menjo el bocata de l’esmorzar, me l’acabo mossegant. Quan això ha passat unes quantes vegades agafo la maquineta selecciono el número dos i tot fora. A partir d’aquí només queda netejar els pèls de la pica i esperar a que em torni a mossegar el bigoti.
I tot plegat a què ve?
Fa una estona mentre em feia un petó em diu: m’agrades més amb la barba Bin Laden, així afaitat estàs diferent... se’t veu massa la cara.
M’ho he de prendre malament?
dijous, de febrer 21, 2008
Memòria
És curiós com ens acostumem a tot. Encara no fa un mes que es van acabar les obres de la carretera i em prou feines recordo que hi havia; els arbres , les cases, els camins…
Dijous passat al Boqueria 357 va sortir la Plaça de l’ajuntament de Tiana i no se per què va venir-me al cap com era abans, quan era de sorra, amb una font on es podia beure aigua i seure a les arcades de sota les escales que pujaven encarades al carrer Marquès de Monistrol.
A finals dels vuitanta The Pogues van venir a Tiana a gravar el vídeo de la cançó Fiesta i ho van fer a la plaça quan era de sorra...
M’agrada veure-la així, tal com era i amb familiars, amics i coneguts amb vint anys menys.
dimecres, de febrer 20, 2008
Meme 4
En Robertinhos fa dies em va passar aquest meme, que he respost amb la màxima sinceritat possible.
1- quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? The Sad But True Story Of Ray Mingus, The Lumberjack Of Bulk Rock City, And His Never Slacking Stribe In Exploiting The So Far Undiscovered Areas Of The Intention To Bodily Intercourse From The Opposite Species Of His Kind, During Intake Of All The Mental Condition That Could Be Derived From Fermentation dels Rednex
2- amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? I'm a Cranky Old Yank in a Clanky Old Tank on the Streets of Yokohama with my Honolulu Mama Doin’ Those Beat-o, Beat-o Flat-On-My-Seat-o, Hirohito Blues escrita per Hoagy Carmichael al 1945
3- quina postura sexual t'agrada més? Amb una de cent durets ja faig.
4- un truc per a posar-te a cent en pocs segons? Un Dauer 962 LeMans de 1994.
5- quina cosa et dóna morbo i no és comú? Dues girafes copulant salvatgement. (quines ganes tenia de colar aquesta frase!)
6- quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? El vermell
7- a quin lloc t'encantaria fer l'amor? A Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch a Gal·les i si no a Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu a Nova Zelanda.
8- les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses? Amb què siguin humanes em conformo.
9- amb la boca, amb el dit o amb el genital? Com deia un amic amb les pestanyes
10- què t'agrada fer després de l'amor? Un meme com aquest.
dimarts, de febrer 19, 2008
Quina enveja
Només els idiotes són capaços de no reconèixer la voluntat democràtica d'un poble.dilluns, de febrer 18, 2008
CC
Realment és important?
Fa deu dies que hi dono voltes de com encarar-ho, o de si fer-ho o no. He buscat al Google i a la viquipèdia. M’expliquen tot un seguit de coses que no tenen res a veure i que potser podrien tenir gràcia, o no. La veritat és que se me’n ben refot. No veig que pugui ni hagi de fer-ho anar per aquesta banda.
Després penso que no, que tant se val, que tant és si és rodó o no és rodo, que ho faré més endavant quan em vagi bé o em vingui de gust... però ben pensat sí que me’n ve de gust, sinó no ho hauria comptat.
De fet, me’n vaig adonar deu fer deu dies, hi ha una incongruència entre el que diu al blogger i entre el menú lateral. He decidit però, que el menú lateral és visible per tothom i per tant hi dono validesa.
Segueixo donant-hi voltes i me n’adono que l’important de tot plegat és per què i per qui. I quina és la raó de continuar endavant.
El perquè de tot plegat? Per què em dona la gana i vull i sobretot m’agrada.
El per qui m’ha costat més d’escatir. Inicialment per mi mateix, en podríem dir una mena de teràpia de grup?
- Hola em dic Jordi i tinc un blog
El més fotut del cas és el dia que descobreixo que a teràpia de grup hi ha grup
- Hola Jordi! Benvingut.
I el grup t’escolta i et respon i tu els escoltes a ells i elles i també respons.
I ara a part de fer-ho per mi, per què m’agrada i per què vull també ho faig per què sé que a l’altra banda hi ha algú que cada dia perd una estoneta del seu temps a escoltar el que explico. I què voleu que us digui però això a mi m’emociona.
Aquest és el post número dos-cents i només us volia dir a tots i totes, gràcies per ser-hi.
diumenge, de febrer 17, 2008
Setmanes vistes
Des de la última vegada he vist això. I ja que ens premien per posts com aquests, hi tornem agraint i amb dedicatòria.
Un boxador corrent o un corredor fent de Rocky al costat de la carretera.
Una adolescent descordant-se la brusa per ensenyar més escot davant de l’escola, mentre la seva amiga reia.
Un duc força gros dalt d’un arbre a quarts de sis de la tarda.
Una mimosa groga, un romaní florit i menta.
El bitxo de la foto, que ja som amics.
Dos dels que han plegat contents amb la nova feina.
Una que treballa poc perquè ha decidit que plega i un canvi d’horari per què els que hi treballaven també han plegat.
Un cartell on hi diu “No us pixeu al soterrani”
Un soterrani amb pudor de pixats.
La noia de la neteja fumant d’amagat al lavabo.
Ànecs al golf i un gat en posició d’atac al costat del forat vuit.
Dos bernats pescaires.
Una banda cantant “alcohol, alcohol,... hemos venido a emborratxar-nos...” a la rua infantil de carnaval.
El meu fillol rient amb mi.
El pas del temps en un cargol rovellat.
dissabte, de febrer 16, 2008
Relats Conjunts
Tradició, tradició i tradició
- La tradició ho exigeix, tots ho hem fet, vint generacions d’avantpassats s’han tatuat aquest arbre que ara veus a la meva esquena i que jo vaig veure a la del teu avi el dia que, com tu avui, vaig fer setze anys.
- I fa mal pare?
- El dolor l’has d’acceptar, et farà fort, et farà créixer, et farà un lluitador, un caçador, un guerrer, un soldat, un conqueridor. El dolor et convertirà en l'home que les dones desitjaran i els altres homes envejaran.
- Pare...?
- Sí, fill.
- Sóc gai.
Una altra aportació als Relats Conjunts
dijous, de febrer 14, 2008
Una vegada i una altra
demanes un desig a una estrella
un toc màgic,
pots veure casa teva des d’aquí.
Un dia per estrenar, una retrospectiva,
els setantes
Massa coses a dir, amics.
De sol a sol, sentint la nit
Caminant, massa lluny, massa bo,
Empatia
Una simple qüestió de conviccions.
Llum i Força
A veure com ho refaig.
Tant bé que m’havia quedat. I és que soc ruc, per què si fos la primera vegada…
Parlava d’allò del ... però no l’anomenava, volia deixar-ho per al final desvetllar el que era al final. Ah! Sí, i posar la foto.
Volia explicar que… no, així no queda bé...
Arrencava, explicant el dia que vaig anar a buscar-ho, però quina frase he fet servir?
Ho feia com si fos un diàleg i després en donava uns quants detalls. S’havia d’anar intuint de què volia parlar. Ho anava descrivint donant algun detall, algun color, alguna textura. Havia d’usar avellutat però ho buscava al DIEC i no hi era, en català és vellutat.
Després els inconvenients i els problemes, per donar una mica de tensió, saber si se’n sortiria bé o no. Detalls sobre els petits canvis que es veien i, finalment, la decadència.
Intentava donar-li aquell punt d’humor que no m’acaba de sortir mai, tot i que ho provo. I encarava el final.
En aquest moment desvetllava el què era, i tot tenia sentit, les frases es tancaven i tot quedava rodó i lligat. La caiguda se superava i renaixia. Només faltava la frase de tancament, el comiat.
Tant bé que m’havia quedat, tant bonic...
Per què se n’hagut d’anar la llum quan encara no ho havia gravat el text?
I ara què hi poso al blog?
Foto: Marta
dimarts, de febrer 12, 2008
Si se’t mor me la portes i te’n donaré una altra.
Tenia taques a les fulles i no massa bona pinta, però estava molt florida i me la vaig emportar.
Va arribar a casa i va continuar florint durant tot l’estiu. A la tardor tal i com m’havien dit les flors van caure i les tiges es van assecar. A l’hivern a base de rec i adob van sortir més fulles i del pes es va començar a vinclar però les arrels es veien seques i tenia tot de bitxets blancs que hi corrien.
La va dur al garden.
Jo de tu en compraria una altra.
Quan ja tenia una tija nova va treure-la del test, va podar-li les arrels mortes i les seques i quan només n'hi quedaven dues la va tornar a plantar amb substrat nou.
Si d’aquesta se’n surt...
Va ser espectacular, la rebrotada, sobretot d’arrels, que en tenen d’aèries. Creixien d’entre les fulles i buscaven la terra per soterrar-s’hi, d’altres quedaven volades. Va sortir una altra tija que per accident es va trencar, però la que va viure! Des del juny que no ha parat de florir i ara ja en té una altra que creix forta.
Això més que una orquídia és una supervivent.
dilluns, de febrer 11, 2008
Malalt
Estant malalt he descobert que:
La persiana de l’habitació té 414 forats quan està a mig baixar.
Encara fan Bola de Drac.
En castellà Bola de Drac no és el mateix, en Cor Petit es diu Picolo!
Al canal 33 fan lliçons de bon matí. Abans d’ahir va tocar estudiar la cèl•lula.
Es reparteix paqueteria.
Mocar-me amb paper de vàter m’enceta el nas.
He rebut set trucades al telèfon de la feina que m’ha encantat no contestar.
La veïna passeja el gos per damunt del mur.
Se’m fan estranys els sorolls de quarts de set del matí i els de les deu i que els veïns són igual de sorollosos a totes hores.
Si no treballo, no esmorzo.
Hi ha un company de feina que es preocupa per com estic.
No prenc cafè.
Miro els Simpson’s al migdia.
Escolto menys la ràdio.
Gaudeixo més de la dutxa.
La planta carnívora està traient fulles noves i les encara cap a la finestra buscant la llum.
El llibre del Tim Burton ja s’ha acabat i que començo el Mil cretins.
Em feia falta estar una mica malalt.
diumenge, de febrer 10, 2008
Baixa
La metgessa no s’ho creia.
Vaig arribar a la consulta amb febre, mal de coll, de cap i d’ossos, calfreds o suades sobtades, esternuts i moquejant com si no hi fos tot, en resum mostrant un quadre viral complet, altrament anomenat la grip.
- Des de quan estàs així? - em pregunta
- Des d’ahir
- I vas anar a treballar?
- No – responc - em feia molt mal el coll.
Se’m mira i diu – t’hauré de donar la baixa.
I mentre comença a teclejar aixeca el cap sorpresa i pregunta.
- És la primera vegada?
Doncs ves per on que, després de quaranta anys i treballant, posa-li des dels divuit, he agafat la primera baixa de la meva vida. Quatre dies de repòs, sofà i manteta, sucs de taronja, llet calenta, Frenadol PS i termòmetre.
Per primera vegada els amables amics de la seguretat social pagaran una part del meu salari a final d’aquest mes, que fins ara ben baratet que els havia sortit.
Però me’n ronda una pel cap. Com pot ser que en menys d’un any hagi agafat més febrades que ens els últims vint?
Com deia la iaia, caldera vella, bony o forat.
I tot plegat per cortesia del meu germà, que me l’ha encomanat.
divendres, de febrer 08, 2008
Premi
Ens han premiat. La gent d’En companyia, un programa de Radio Tiana, han perdut definitivament el senderi i ens han atorgat el Arte y pico i ens fa molta il•lusió... però hi ha un petit inconvenient. I és que la figureta del premi és lletja de collons, però molt eh!
I ara això és com aquell regal d’amic invisible que guardes a l’armari per encolomar-lo l’any següent.
De posar-lo al blog ja li hem posat però al treure-li la pols ens ha caigut de la prestatgeria i... d’això... que sense voler... ha relliscat i s’ha trencat. Hi hem deixat els trossos per què veieu que no diem mentides.
Per cert passem el marró... ups perdó! el premi als següents blogs:
La Laianna, la Moni, en Jaume, en David i la Kena.
La figureta sencera la podeu trobar al blog de En companyia, per exemple.
dijous, de febrer 07, 2008
Fonètica
Combinar un so palatal, fricatiu, sonor amb un de vocàlic obert, bilabiovelar, greu i després ajuntar-n’hi dos de consonàntics seguits, el primer alveolar, líquid, vibrant i simple i el segon dental, oclusiu sonor per acabar amb un final vocàlic tancat, palatal i agut és una tasca duríssima si tens menys de dos anys.
A sobre, si quan ho proves, tothom et mira i riu i se’n riu, i al padrí li cau la baba i el que faci falta.
Que a totes les criatures els ha portat problemes, i m’han dit Joldi, Txoldi, Xori, i altres variants.
Què collons! Deixeu-lo pobret, que si cal em diré Jogui fins que a l’Arnau li doni la gana.
dimecres, de febrer 06, 2008
Col•laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda
Amb la Rodoreda vam començar malament, a l’escola van fer-me llegir Quanta, quanta guerra. Recordo que el vaig acabar amb prou feines. No va agradar-me. Van passar el anys i en un moment determinat vaig decidir que havia de donar-li una segona oportunitat i vaig llençar-me a La Plaça del Diamant. Tot i que les cares de la Sílvia Munt i en Lluís Homar i la cançó d’en Ramon Muntaner van ajudar força, la cosa tampoc va millorar gaire.
Han passat els anys i a petició del blog Tens un racó dalt del món, és un plaer col•laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d’aquesta autora.
Som una seixantena els blogs que col•laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s’han repartit fragments de textos inventats per l’organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.
Aquest és el fragment que em correspon:
22. No tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant. L’adroguer de sota ni em mirava i em penso que no era perquè fos dolent sinó perquè li feia por, amb tants milicians com havien vingut a casa.
Aviam si un dia d’aquests m’hi torno a posar.
Per no espatllar el joc i seguint les normes del joc en aquest post no hi ha comentaris.
dimarts, de febrer 05, 2008
Somnífers
Comentava fa uns quant dies, que havia anat a comprar llibres i en Xexu demanava per el llibre d’en Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes. Doncs ja l’he acabat i m’ha agradat. Llibre perfecte per llegir al llit, petit, cent quaranta-tres pàgines, deu euros, arrodonint set cèntims d’euro la pàgina (sí, això ja ho feien en Pàmies i en Monzó fa temps a Catalunya Ràdio).
Són relats breus, a vegades de plana i mitja, altres més llargs. Hi ha històries dures i tendres, iròniques, surrealistes, però totes amb un puntet o puntàs, depèn, d’humor i/o mala llet.
Ara el somnífer que llegeixo és Tim Burton por Tim Burton, que ara per ara és més interessant per les il•lustracions que no pas pel que s’hi explica, bàsicament un exercici d’endogàmia de l’univers burtonià. Se sap molt bé qui li cau bé, per l’ensabonada i qui li cau malament per què ni en parla.
Aviat l’acabaré, ja en tinc ganes. M’espera el Mil cretins.
Hi ha coses tan evidents que sembla mentida que ningú hi hagi pensat. A l’últim post de somnífers hi posava la mel de l’abella Maia aquí teniu la Lune de miel que amb mal de coll que s'acosta ja anirà bé.
dilluns, de febrer 04, 2008
Han calgut gairebé tres anys, algunes emprenyades considerables, queixes reiterades, reunions vàries, exemples comparatius, que hagi plegat mitja plantilla però sobretot que l’acolloniment d’una deserció massiva hagi planat per damunt d’algun cervellet privilegiat.
Amigues i amics he abandonat el mileurisme.
I hauria d’estar-ne content, i n’estic. Però em sap greu, per què hi ha companys que no hi han arribat. Que han marxat cansats, avorrits i decebuts per una situació absolutament injusta.
I sé que ara també seré injust, però deixeu-me que per un dia m’emprenyi amb els sindicats que només miren les grans empreses que donen prestigi, vots i subvencions. Els treballadors de les empreses petites es troben sols davant de sous de sis-cents cinquanta euros, d’acabar cobrant mil cent euros per vuitanta hores setmanals i que a sobre te’n demanin més. De començar a les vuit i acabar a les vuit, de cursos de prevenció de cara a la galeria, de no haver vist amb ma vida un sol inspector de treball vetllant per la nostra seguretat.
Quan tot això passa, on són els sindicats?
Deixeu-me que avui pensi en un dels dos companys que van plegar ahir. Després de dinar ens vam acomiadar amb una abraçada, a tots dos, ens va faltar molt poc per plorar. En aquell moment encara no sabia que, gràcies a ell, havia deixat de ser mileurista.
dissabte, de febrer 02, 2008
Desordre
Coses que hi ha ara mateix damunt la tauleta de nit:
Una idea a mitges per un post, el sobre buit dels diners de les hores extres, tres euros amb trenta sis cèntims, un tub de Vaspit crema, mig rotlle de paper de vàter, cel•lo, un caramel Solano Tradicional (?) sense sucre, tres terminals elèctrics oberts de color blau, dos trossos de fusta que algun dia treballaré, un llapis Staedtler dels grocs i negres amb la punta feta amb cúter, una cadeneta, l’etiqueta de les Converse, una altra etiqueta verda de United colors of Benetton, un bloc de notes de Soler Impressor, Mil cretins de Quim Monzó, Tim Burton i La trista mort del noi ostra de Tim Burton tots dos, Rosa de Jonathan Rabb, un llum de peu daurat amb pantalla, el mòbil, el meu portamines robat marsmicro 775 0,5 mm i pols.
Haig de fer neteja.
