Capítol 3 -V

Va tornar a entrar al despatx, duia una bossa a dins hi havia un telèfon mòbil.

- Tres preguntes i podràs marxar - va dir, el noi va mirar-lo amb els ulls vermells.
- L’últim número que va vas marcar hi posa Blau, qui és?
- Una companya de la Universitat d’en Markus, en Marcel i l’Angela, són... eren molt amics. El sots inspector va prendre nota. – Ella també...?
- Si em dius on viu mirarem d’esbrinar-ho.
- Abans vivia a un pis compartit, però fa poc li van deixar una casa, una amiga que va marxar però no sé on és.
- Escriu-me aquí el telèfon, i li va passar el bloc de notes. I el nom complet!. Va deixar el mòbil davant del noi.

En aquell moment va entrar la psicòloga
- Em demanaves?
- Acompanya aquest jove a la sala de reunions, l’estan esperant els seus pares.

El noi es va aixecar i li va encaixar la mà.
- M’ha dit tres preguntes...
- Ho saben els teus pares que ets homosexual?

La psicòloga va mirar el policia i va assentir mentre acompanyava el noi fora del despatx.

El sots inspector Ropit va agafar el telèfon – busca'm tot el que trobis de la següent persona, apunta, Blau Modrà... sí Blau, com el color...jo què sé! els pares devien ser hippies... Me’n vaig a dinar a casa de la meva mare, va dir – si hi ha res de nou em truqueu. Va penjar i va fer una segona trucada:

- El móvil solicitado está apagado o fuera de cobertura. Con el nuevo servi.

El dinar a ca la mare era un ritual i una excusa per menjar sa. Els dos germans seien a taula al mateix lloc on ho havien fet des de petits. Amanida, verdura i rap, tota una declaració de principis. La senyora Ropit era un nervi de dona, no havia parat en sa vida i ara amb vuitanta-dos anys no estava disposada a fer-ho. Va agafar el pa i el va senyar per sota amb el ganivet abans de fer la primera llesca.

- I què? Què us expliqueu?

Capítol 3 - IV

Estava desmanegat i plorava com una criatura, el policia va atansar-li una caixa de kleenex. Va agafar-ne un parell i amb el primer es va mocar fent força soroll, amb l’altre es va eixugar les llàgrimes que no paraven de rajar galta avall.

- El deixaré sol un moment, hauria de mirar de calmar-se, el sotsinspector va sortir del despatx, va caminar pel passadís i va tombar a l’esquerra. A la recepció hi havia el nou dins la seva peixera blindada, atenia a un noi amb uniforme de lampista que denunciava un robatori.

– Avisa la psico que vingui al meu despatx i truca’m quan arribin els pares del noi?
- Si senyor, va respondre – els pares ja han arribat, són a la sala de reunions.


L’olor empalagosa i dolça d’un Red Bull, el va fer girar. Un guiri amb motxilla, sandàlies i mitjons se’l bevia repenjat a la posta del vagó de metro. Va agafar la blackberry i la va connectar, després de la musiqueta de rigor va esperar uns segons... un , dos, tres, quatre senyals acústics. Tres trucades i el correu d’abans.
Dues trucades eren del director, l’altra de la mama. Va escoltar els missatges. Una amenaça d’acomiadament i una confirmació d’un dinar.

Va obrir el correu, no tenia referència ni fitxers adjunts i no coneixia el remitent, bmodra@ucb.cat. Va clicar al damunt de l’adreça. Leer mensaje? Va pitjar el sí.

Hauríem de parlar però podria ser perillós, com ho fem?

Capítol 3 - III

Baixava per l’escala del diari quan va sentir el senyal de la blackberry. Va obrir i no va conèixer el remitent, ja ho miraria després.

- Toni!, va aixecar el cap i pel forat de l’escala va veure l’Elvira. Era la secretaria del redactor en cap, una dona de cinquanta i llargs que portava al diari des que s’havia iniciat als primers anys de la democràcia.
- Què vols mama?, tothom li deia així, coneixia tant be aquella empresa que semblava que els hagués parit a tots plegats.
- Et crida.
- Diga-li que no m’has trobat
- Et trucarà i serà pitjor
- Doncs que truqui, va continuar escales avall mentre desconnectava el telèfon.

Al sortir de l’edifici, es va arrambar a la paret i hi va caminar ben enganxat fins a la cantonada. No volia que el veiés per la finestra. Feia sol i per caminar una estona es va saltar la parada de metro.

Estava assegut davant una taula de despatx, l’oficina era trista i apagada. Les parets de blogs de formigó estaven pintades d’un color cru irreconeixible que encara ho feien tot més desangelat. Al darrera de l’escriptori hi havia una finestra alta que no deixava veure el carrer però que il•luminava de sobres l’habitació on tot i així hi cremaven dues fileres de fluorescents.

- Bon dia, va dir en entrar per la porta allargant el braç per encaixar les mans – com es troba? Millor? Soc el sotsinspector Ropit, va seure a la seva cadira i va obrir la carpeta que hi havia damunt.
- Em pot tornar el mòbil si us plau?

Capítol 3 - II

Tres persones van morir ahir durant el dia a diferents llocs de la ciutat. Les morts van passar, segons fonts de la policia, entre les set del matí i les dotze del migdia. Les víctimes, dos homes i una dona, eren companys de classe i segons el degà de la facultat preparaven un treball conjunt amb una quarta persona que ara mateix esta desapareguda ...

La Blau llegia la notícia per internet i plorava, però algú l’havia d’ajudar. Tard o d’hora la trobarien i llavors tindria problemes. Havia rebut l’sms d’en Pere, però ell no havia contestat al seu. Mirava el mòbil apagat i el va deixar damunt la taula.
Examinant els graons i la paret va sortir del soterrani pujant lentament les escales i un cop a dalt va anar tancant les tres persianes de casa seva. Tenia gana. Va obrir la nevera i amb un cartró que ja duia preparat i cel•lo va tapar parcialment el llum. Llet i pernil dolç era tot el que hi havia. La llet la va barrejar amb colacao i el pernil dolç, tallat molt fi m’és igual si es trenca, se’l va menjar a grapats.

La casa l’hi havia deixat una amiga que havia marxat a l’estranger. - Em pagues les despeses i mig lloguer i me’l cuides, vale guapa?. Era una bona oportunitat i li havia permès de moment, tres mesos de tranquil•litat i no haver de compartir pis.

Va tornar a baix i va aixecar la tapa del portàtil, la notícia seguia en pantalla. Va fer anar la rodeta del ratolí:
Demà a la nit es produirà un eclipsi total de lluna que es podrà veure des de la major part del territori català. L'eclipsi començarà a les 21.25 i arribarà al punt màxim a les 23.10.

Va tornar a pujar pantalla amunt i va fixar-se en el nom i l’adreça de correu electrònic.

Capítol 3 - I

- No sé que tenen els dimarts que fan de mal morir.
- Cony que filosòfic a primeres hores. Em poses un croissant i un tallat, va demanar- què t’expliques?

Que un germà fos policia i l’altre periodista no era una cosa massa freqüent i a tots dos els portava més inconvenients que una altra cosa. Per una banda al policia el consideraven un bocamoll i al periodista un enxufat que no compartia la informació privilegiada que li passava el germà.

- Tres nanos morts, dos nois i una noia companys de facultat.
- No fotis! Assassinats?
- Sembla ser que no, però segons el forense hi ha alguna cosa estranya...
- Com d’estranya?
- Ells, els morts són estranys. La noia s’ha fotut un tret al cap i els dos nois tenen lesions internes.
- És públic ja?
- Ho serà a mig matí, estan preparant el comunicat.
- I no em diràs pas res que no digui la nota... , va fer el gest a la cambrera demanant el compte.
- Que subtil que ets... només pagues quan vols alguna cosa.
- S’han de mantenir les formes, va dir rient – t’haig de tenir subornat.
- Hi ha una quarta noia, sembla que estaven fent un treball de grup a la facultat. Però no la trobem.

El periodista va escurar el tallat i va deixar deu euros damunt la taula.

- Dinaràs a casa de la mama?

Capítol 2 - V

- Perquè plores Blau?
- Per què m’he barallat amb en Biel i li he fet mal, somicant va lliurar una nota a la seva mare on s’explicava que d’un cop de puny havia trencat el nas a un company d’escola i que l’endemà els esperaven a tots a una reunió amb el tutor.
- S’ho mereixia?
- Sí, va dir.

La Blau Modrà, seia al tamboret i mirava pel microscopi. En Markus i en Marcel jugaven amb una llanterna. L’Àngela al racó amb el portàtil prenia notes dels resultats que la Blau li anava cantant.

- Hòstia! voleu estar-vos quiets collons!, va cridar .

Els dos nois van parar de cop.

- Joder tia quin geni, relaxa’t una mica que portes massa hores, els nois es van asseure al seu costat i li van fer un petó a dues bandes.
- O sigui que ella té mala llet i se n’endú els petons i jo que no em queixo res de res. Només amb una mirada tots tres van sortir corrent cap a l’Àngela que va cridar, la van tirar a terra i van petonejar-la fins que va suplicar que paressin. Estesos a terra reien

Va agafar la llanterna i la va encendre. Plorava.

Capítol 2 - IV

- Ella ho sap
- Sí, però no ho pot dir
- I si troba la manera?
- Llavors tindrem problemes
- Ara no podem fer res, d’aquí a dos dies hi haurà transferència i quedarem molt dèbils.
- Se’n sap res del quart?
- No
- La deu estar vigilant...
- o ella l’ha matat i si ho explica...
- Potser ho ha fet, però si ha estat així encara no se n’ha adonat. Si ho sabés ho hauríem notat
- En això tens raó
- I doncs?
- Paciència ja la trobarem.

* He etiquetat tots els capítols publicats fins ara així podeu veure'ls tots junts.

Capítol 2 - III

- Si jo pogués i tu no fossis marica Markus, no sé què faríem…
- Com et passes tia!
- No li facis cas Marcel, el què passa és que fa dies que no folla i està histèrica.
- Touché!

En Markus Geel va arribar d’Erasmus a la ciutat provinent de la Vrije Universiteit. L’any següent va tornar per quedar-s’hi; la culpa, deia, era del futbol i els holandesos. Va llogar un pis a mitges i entre la beca que havia demanat i feinetes que feia, anava passant. Aquell matí l’esperaven de figurant en un anunci.

Ara però figurava davant del forense amb una hemorràgia interna. La causa de la mort era clara, però hi havia dues coses que no lligaven. La primera era saber com dimonis havia pogut passar així per les bones mentre dormia i la segona esbrinar que tenia aquell cadàver que el feia tan estrany.

Capítol 2 - II

A l’Àngela Roig li encantaven les taronges, de sempre, de tota la vida. Era una noia diferent, d’aquell tipus de dona que sense ser massa bonica tenia alguna cosa que la feia màgica. Potser va ser això el que va tornar boig en Marcel. Quan ella el mirava, es fonia.

- Parelleta! Heu de seguir festejant o només he de treballar jo?

L’Àngela tenia un cervell privilegiat, de sempre havia volgut ser biòloga. Ara el seu cervell, en una safata, regalimava esberlat per una bala que ella mateixa s’havia endegat. La causa de la mort era clara, però hi havia dues coses que no lligaven. La primera era saber per què s’havia matat i la segona esbrinar que tenia aquell cadàver que el feia tan estrany.

Capítol 2 - I

- És com a les bosses de taronges per molt que les remenis al supermercat quan arribes a casa i les poses a la fruitera sempre n’hi ha alguna de podrida.

En Marcel Blanc volia ser metge però no va tenir prou nota i no li venia de gust anar a una facultat de comarques així que va optar per passar-se a biologia pensant que després faria el salt. Però poc a poc li va anar agafant el gustet i si a més hi afegim a l'Àngela van ser dues raons prou fortes per quedar-s'hi.

Tenia vint-i-tres anys i ara jeia despullat sobre una pica d’acer inoxidable, evidentment no faria els vint-i-quatre. Tres quartes parts del seu coll eren de color vermellós i fins i tot hi havia lesions a les vertebres cervicals. La causa de la mort era clara, però hi havia dues coses que no lligaven. La primera era saber amb què l’havien escanyat i la segona esbrinar que tenia aquell cadàver que el feia tan estrany.

Capítol 1 - V

Al damunt de la taula hi tenia tres expedients, tres persones joves havien mort el mateix dia i això no era normal. Totes tres de forma més o menys estranya i això tampoc era normal.

Havia avisat els pares, aquesta era la part més dura, la trucada.

- Bon tarda, els senyors X? Miri els truco de comissaria, haurien de venir-hi urgentment, és important.

Els esperava un psicòleg que els donava la notícia, després, entre plors apagats, se’ls acompanyava al dipòsit on havien d’identificar el cadàver i llavors ploraven més. Era com si durant el camí tots esperessin l’error.

A la sala d’espera del dipòsit els sis pares es varen trobar i plorant van descobrir que es coneixien... i això, evidentment, tampoc era normal.

Capítol 1 - IV

Cap al tard en un carreró hi ha tres ombres, parlen entre elles.

- On és el quart? Hauria de ser aquí.
- No ho sé, no l’he vist des del dia del laboratori.
- No deu haver pogut encara...
- Que cadascú torni a fer vida normal, ja us avisaré si us necessito.

A l’habitació hi ha una noia duu un vestit d’un sol us blanc amb gorra, guants, fundes pels peus i mascareta tot blanc. Seu davant d’una taula on hi ha un portàtil apagat. Ella sap el que ha passat.

Capítol 1 - III

Va obrir els ulls que clarejava i per la finestra amb la persiana a mig baixar es veia la llum suau que naixia amb el dia. Va mirar l’home que tenia al costat i es va preguntar si l’estimava. Es va tornar a adormir amb aquest pensament.

Quan es va tornar a despertar el seu company de llit era mort i les ratlletes de llum que creava la persiana li cobrien el cos nu.

Va caminar cap a la finestra, va acabar de baixar la persiana i amb el mòbil va fer tres trucades. Ningú no va respondre. A continuació va trucar el 112 i es va esperar assegut i plorant.

Capítol 1 - II

L’olor de resclosit i la de merda i pixats és barrejaven. En un racó de l’habitació una dona seia amb les cames doblegades i agafades amb els braços, es picava els genolls amb el cap repetint un mantra inaudible.

La finestra estava tancada i folrada de mantes i a la porta una tovallola de bany impedia veure la petita escletxa de llum que s’hi hauria escolat de no ser-hi.

Estava totalment a les fosques, arraulida al seu racó va buscar palpant a terra, va agafar dos objectes i va somriure.

Va encendre el lot creant un cercle difuminat a la paret del fons. – A mi no em tindreu, va dir.

Es va sentir un tret.

Capítol 1

El van trobar al mig de la platja al final de les seves petjades, era mort i cap més petjada arribava o sortia d’on jeia inert. Després d’un primer examen el forense va dictaminar que havia mort estrangulat.

- Probablement l’assasí ha anat i tornat trepitjant les petjades del mort, va dir un policia jove.Els altres ni se’l van escoltar.

Quan se n’emportaven el cadàver, ningú no se’n va adonar que la mà, que penjava de la llitera il·luminada pel sol, no projectava cap ombra a terra.