Estava desmanegat i plorava com una criatura, el policia va atansar-li una caixa de kleenex. Va agafar-ne un parell i amb el primer es va mocar fent força soroll, amb l’altre es va eixugar les llàgrimes que no paraven de rajar galta avall.
- El deixaré sol un moment, hauria de mirar de calmar-se, el sotsinspector va sortir del despatx, va caminar pel passadís i va tombar a l’esquerra. A la recepció hi havia el nou dins la seva peixera blindada, atenia a un noi amb uniforme de lampista que denunciava un robatori.
– Avisa la psico que vingui al meu despatx i truca’m quan arribin els pares del noi?
- Si senyor, va respondre – els pares ja han arribat, són a la sala de reunions.
L’olor empalagosa i dolça d’un Red Bull, el va fer girar. Un guiri amb motxilla, sandàlies i mitjons se’l bevia repenjat a la posta del vagó de metro. Va agafar la blackberry i la va connectar, després de la musiqueta de rigor va esperar uns segons... un , dos, tres, quatre senyals acústics. Tres trucades i el correu d’abans.
Dues trucades eren del director, l’altra de la mama. Va escoltar els missatges. Una amenaça d’acomiadament i una confirmació d’un dinar.
Va obrir el correu, no tenia referència ni fitxers adjunts i no coneixia el remitent, bmodra@ucb.cat. Va clicar al damunt de l’adreça. Leer mensaje? Va pitjar el sí.
Hauríem de parlar però podria ser perillós, com ho fem?
4 comentaris:
He estat tentada d'enviar un correu a l'adreça.Però sóc massa poruga i vergonyosa i no ho he fet; existeix?
Ostres, de seguida he pensat també en escriure a aquesta adreça... potser esperaves que ho féssim? Que el teu relat ha passat a ser interactiu, ara?
Quin missatge!!!
Però la curiositat mata el gat, no?
Salut!!!
Jajaja m'agrada moltíssim!!
Ah!! i jo no he pensat en escriure cap correu... ni per un moment m'ha passat pel cap que fos una adreça certa.
Ara veig que la Mireia i en Xexu sí han pensat en escriure... és curiós com reaccionem les persones de manera diferent.
Ens tens enganxadets ;-)
Publica un comentari a l'entrada