Va obrir els ulls que clarejava i per la finestra amb la persiana a mig baixar es veia la llum suau que naixia amb el dia. Va mirar l’home que tenia al costat i es va preguntar si l’estimava. Es va tornar a adormir amb aquest pensament.
Quan es va tornar a despertar el seu company de llit era mort i les ratlletes de llum que creava la persiana li cobrien el cos nu.
Va caminar cap a la finestra, va acabar de baixar la persiana i amb el mòbil va fer tres trucades. Ningú no va respondre. A continuació va trucar el 112 i es va esperar assegut i plorant.
7 comentaris:
Jordi... fill meu... aquestes històries abans d'anar a dormir... ufff
Molt bé, anem prosperant... ja tenim tres capítols 1 :-)
Ja van tres entregues, i encara no he entès res de res. És greu doctor? Tot molt estrany, això sí... no t'estaràs aficionant a Twin Peaks?
les teves fotografies fan que no sigui necessari imaginar-ho!
Que jo sóc de nivell Ventdelpla... I m'estàs fent quedar fatal! ;-)
La fotografia... una passada!
Quina por, nen!
Recoi, quina patacada... em penso que estem celebrant el "jalouin" fora de temporada...
Ei Jordi, si vos sopem aquest divendres??? per si de cas...
Publica un comentari a l'entrada