dimecres, 21 de setembre del 2011

Relats Conjunts


Sóc un bon patriota o no? Molts dels meus amics ja ho han fet i no se'n sap res. Ja fa tants anys que va començar la guerra. Quants? Seixanta? Jo no havia ni nascut i encara continua. Per la televisió i en cartells al carrer ens demanen als joves que anem a lluitar pel nostre país... un any de guerra a canvi del futur garantit. Ara han fet servir aquest cartell antic. Ho he buscat als Arxius Nacionals i diu que és de fa més de tres-cents anys, d'un país que es deia Estats Units. M'ha fet gràcia aquest senyor de barba blanca.

Ho he dit als pares, l'un s'ha posat a plorar només de sentir-ho, l'altre m'ha abraçat i m'ha dit fluixet a l'orella com n'estava d'orgullós de mi i que m'estimava molt. N'estic decidit però no cal còrrer, no s'acabarà pas demà la guerra. Hem convingut que ho faré dilluns i així tindrem el cap de setmana per passar-lo plegats. 

Quan he acabat de signar els papers, m'han fet passar a una sala. Dels cinc que esperem amb un, que el recordo de l'escola, ens hem saludat. Un capità mèdic ens ha demanat que ens despulléssim i agaféssim una tovallola de la lleixa. Ens han anat cridant d'un a un en intervals d'uns deu minuts.

La sala és un consultori ben equipat però no hi ha ningú i per megafonia m'han anat dient el que havia de fer. Per començar m'han tallat i pesat, he passat per la màquina de raigs X i per l'escànner, m'han comprovat la vista i l'oïda i m'han fet un electrocardiograma i per acabar una prova d'esforç.

Al final de la línia verda pintada a terra hi ha dues portes. La veu dolça i femenina de megafonia m'indica la porta A. L'habitació està buida, les parets són llises i blanques, no té portes ni finestres tret de la porta per on he entrat però per aquesta banda no té pom. Al mig a terra hi ha pintada una creu vermella, una veu diferent, d'home, m'indica que m'hi col·loqui al damunt. Sento una punxada seca al clatell i caic.

 Per la megafonia que s'han deixat oberta sento la veu d'home com comenta amb algú que després de tants anys de guerra d'alguna manera o altra s'ha d'alimentar la població civil i els soldats...

Una altra aportació als Relats Conjunts.

11 comentaris:

Sergi ha dit...

Uuuffff! Vaja, vaja. Em preguntava com acabaria això... que amb alguna sortiries, però m'has sorprès, m'ha fet un salt el cor. Molt bona, ben explicat i amb sorpresa final...

montse ha dit...

Quin final, m'has deixat garratibada.

McAbeu ha dit...

La màquina de la guerra s'ha d'alimentar sense parar perquè no es pari.
Bon i sorprenent relat.

Garbí24 ha dit...

la guerra no te consideracions....tant pots acabar amb un fusell a la ma......com acompanyant unes patates fregides en forma d'hamburguesa, això si, sempre amb la convicció de servir a la patria.

Assumpta ha dit...

Ostres tu!!... uffffff...

Menys mal que avui per dinar tinc Arròs tres delícies, que no porta res de carn...

Però bona, eh? Molt bona... la bogeria de la guerra... bogeries!!

Joana ha dit...

aixxxxx. quina angúnia!

Rafel ha dit...

Imatge ben gràfica de la bogeria de la guerra.

zel ha dit...

I mai pararà, maleits siguin...

Elfreelang ha dit...

impactant final! molt bo el relat!

Yáiza ha dit...

Ains, quin mal rotllet!!! Fins a quins extrems deu poder arribar l'home...?

Alyebard ha dit...

Ufff. Malthusià!