dilluns, 22 d’agost de 2011

Agafa un cagarro i esmorza


- Jordi?
- Què? - Ara el normal seria que em respongués rient:
- Merda amb cafè! - però no, des del seient del darrera em pregunta:
- Saps quant són infinit més dos? - Intento buscar una resposta adequada i tot i que, força sovint li foto unes boles d'escàndol, avui se m'acut que serà millor deixar-lo dir.
- No, quants?
- Un - em respon. M'aturo a pensar una estona...
- Per què fan un?
- Perquè dóna la volta i torna a començar, després de l'infinit ve el zero i després l'u.
Reflexiono sobre aquest concepte circular o esfèric d'entendre el món i sobre el fet que estigui parlant d'això amb un nen de cinc anys fins que em fa una altra pregunta:
- Jordí?
- Què vols Quico? - el veig pel retrovisor lligat al seient del darrere amb una rialla murri.
- Set i set?

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Hi ha nens molt espavilats, no es pot negar, però el millor de tot, és que no deixen de ser nens.

Carles Casanovas ha dit...

Jordi, saps que fins en Planck, a principis del segle XX, ningú s'havia
atrevit a una deducció com aquesta? En Quico a començat a albirar el principi de la MATEMÀTICA QUÀNTICA!.

Joana ha dit...

Uf! Sembla de peli de ciència ficció. Déu ni dó. Que li doneu per llegir?

Yáiza ha dit...

Els nens són la pera!! Però vaja, jo que sóc mig de lletres, per aquestes coses, que he de fer... em crec que infinit més dos fan u, o no?

Txell ha dit...

Ai la canalla, com son eh :-P

elur ha dit...

ai en Quico! per mi que el 'set i set' és per despistar!

enric olivé ha dit...