Arracades de mitocòndries, fusta i petxines i un lleu borrissol que crea inseguretats. Groc per dins i per fora. És tant rar trobar somriures i complicitats en les llaunes de sardines que quan t'hi trobes no te'n saps avenir. Tot i això les vergonyes hi poden més i malgrat fer mostra de franca obertura no arribem més enllà del comentari fàcil i amable i el comiat educat.
Fins mai més.
7 comentaris:
Què vols dir fins mai més? no ens ho dius pas a nosaltres, no?
Un somriure i una abraçada.
ah! la foto és una meravella!
Home, pobres sardines! A sobre que et somriuen i te n'acomiades fins mai més! Una oportunitat, no?
Quina papallona més xula!
A mi les sardines me les poses dins un entrepà... el pa amb tomàquet, clar. Què bo! :-)
Per una d'aquestes em vaig enfilar i vaig haver de baixar per potes, hi havia un coleòpter negre i gros que em feia la guitza.
La papallona és com una fulla! Bona foto!
Publica un comentari a l'entrada