dilluns, 26 de setembre de 2011

La plaça

Assegut recupero pedres i sons mentre dues mosques m'emprenyen i una porquerola s'enfila màniga amunt.

Sempre hi ha dos temps aquí, només has de triar el que més et convingui. Hi ha el de mentida, el que ens han fet creure i ens obliga a còrrer amunt i avall esperitats. L'altre, de veritat i més amable, ens permet allargar-ho tot plegat una hora i mitja pel cap baix.

Ara que està tot tranquil i sonen les campanes els ocres i vermells i blaus em retornen colors i la música de les veus fan que m'hi senti a gust.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Cadascú fa el que vol amb el seu temps, i si se'n sap prou, es pot allargar una mica i deixar les busques del rellotge en ridícul.

Joana ha dit...

Si, ens han fet creure que cal córrer. Em vaig comprar un llibre, que no he llegit, el vaig començar, però m'avorria, que anava de no voler aprofitar tot el temps. Un dia tornava en tren de València i jo anava badant per la finestra, al meu davant una noia, enviava sms, coreus electrònics, feia trucades pel mòbil i consultava i apuntava coses en l'agenda de paper de forma compulsiva i bufava, que va fer amb les tres hores que havia guanyat de temps?

Carles Casanovas ha dit...

Avui a Cal Patxó i a Castellolí he sentit la mateixa pau que tu. He respirat profondament i m'he sentit ditxós per un instant. La glòria, he descobert que el teu àvi en Carlus, el senyor Carlus, era un heroi, era un gran home.

Yáiza ha dit...

A mi m'agrada prendre'm les coses amb calma, sempre que puc. Si puc distribuir feines entre diversos dies i abaixar el ritme, millor. Però això t'ho dic avui, que m'he passat el matí corrent a munt i avall fent paperassa... Horrible!

Assumpta ha dit...

Sentir-se a gust... no sé per què penso en el poble de l'avi...