divendres, 1 d’abril del 2011

Tres coses

Abans d'ahir escoltant l'internauta en Partal li comentava a no recordo qui que un dia hauria de fer un llibre sobre el procés d'acceptació del domini .cat, aquest va respondre que potser ho faria quan estés jubilat i no hi tingués res a perdre. Això mateix està fent ara en Pujol, a veure que triga la caverna a dir que és vell i repapieja.

Ahir vaig anar a Sancho D'Avila i vaig constatar, una vegada més, que malgrat sé que és un formalisme i tenint en compte que aquest cop era veritat, segueix costant-me molt dir a algú que l'acompanyo en el sentiment.

Avui he tornat al tanatori i no he pogut evitar pensar en el noi i la noia que tocaven el piano i un violoncel. Me'ls he imaginat a la discoteca lligant:
- i tu a què et dediques?
- sóc músic
- a sí! I on toques?
- ...

11 comentaris:

El porquet ha dit...

Osti, la resposta és complicada no? O bé, al final és la teva feina i pit i collons! A lluïr-la!

Jesús M. Tibau ha dit...

potser és ideal per a lligar amb algú gòtic

montse ha dit...

Tenen sort, Han trobat feina.

neus ha dit...

És vell i repapieja Jordi i no em considero de la caverna i ja sé que tots els polítics menteixen, però ara no estem pas pitjor que fa 30 anys i llavors callava com un puta. A mi això m'emprenya molt. És quan es té responsabilitat política que un polític ha de ser valent, no pas quan està jubilat i s'ho mira tot tranquil·lament amb la seguretat de que tot el que pugui dir s'interpretarà com que s'ha tornat mig senil.


A mi també em costa... i no m'agrada dir-ho. Prefereixo una abraçada i fer saber que si necessiten res hi sóc.

I exactament... on tocava? i què?

Garbí24 ha dit...

la feina és la feina...ara per ara no li podem posar pas entrebancs. hem d'anar on n'hi ha

Sergi ha dit...

Penso com tu, en Pujol ja no hi té res a perdre. Ara és molt fàcil parlar, quan ja no t'hi va res. Però no ho feia quan tocava. És com si ens estigués prenent el pèl.

Assumpta ha dit...

Ostres, això dels músics i com els pot afectar a l'hora de lligar ho he pensat jo a vegades (bé, no concretament amb els músics) amb el personal en general de tanatoris, cementiris, etc... veig que tenim la mateixa ment "rebuscada" ;-)

I ara he pensat en una pel·lícula que em va impressionar moltíssim, "El verdugo" de Berlanga.

Per cert, jo crec que en Pujol té tot el dret del món a dir el que pensa... Si fa anys ell, personalment, creia en un possible encaix de Catalunya a Espanya, doncs bé... actuava en conseqüència... i si ara s'ha adonat que això no pot ser, per què no ho pot dir?
He llegit que ha votat al Referèndum per la Independència i que ha votat SÍ... doncs jo estic encantada que ho digui i que ho expliqui... vulguis que no, sempre hi pot haver algú a qui això faci meditar.

Perquè algú pensi diferent de nosaltres no hem de dir que repapieja.

Ah, i no tots els vells repapiegen. A mi m'agrada molt escoltar la gent gran, molt. Llàstima que ja no pugui escoltar el meu pare perquè el passat dia 22 va fer sis anys que va morir... tenia vuitanta-vuit anys, estava físicament molt malament, però tenia el cap clar, claríssim i era un plaer parlar amb ell.

Eduard ha dit...

Un parell de persones que eren al funeral i que n'entenen de música, em van dir després de la cerimònia que la violoncelista era molt bona.

Carme Meix ha dit...

De vegades, les convencions socials -acompanyar el sentiment-, també ajuden a tirar endavant. Imagina't que, en un moment així, ens haguéssim d'inventar cada vegada una frase nova i sublim!

Carles Casanovas ha dit...

Jordi , saps que s'ha tapat l'esquerda a Fukuschima amb silicat sódic, el Fixaleec !!!!

zel ha dit...

Uix, quin final, Jordi...