Abans d'ahir escoltant l'internauta en Partal li comentava a no recordo qui que un dia hauria de fer un llibre sobre el procés d'acceptació del domini .cat, aquest va respondre que potser ho faria quan estés jubilat i no hi tingués res a perdre. Això mateix està fent ara en Pujol, a veure que triga la caverna a dir que és vell i repapieja.
Ahir vaig anar a Sancho D'Avila i vaig constatar, una vegada més, que malgrat sé que és un formalisme i tenint en compte que aquest cop era veritat, segueix costant-me molt dir a algú que l'acompanyo en el sentiment.
Avui he tornat al tanatori i no he pogut evitar pensar en el noi i la noia que tocaven el piano i un violoncel. Me'ls he imaginat a la discoteca lligant:
- i tu a què et dediques?
- sóc músic
- a sí! I on toques?
- ...
11 comentaris:
Osti, la resposta és complicada no? O bé, al final és la teva feina i pit i collons! A lluïr-la!
potser és ideal per a lligar amb algú gòtic
Tenen sort, Han trobat feina.
És vell i repapieja Jordi i no em considero de la caverna i ja sé que tots els polítics menteixen, però ara no estem pas pitjor que fa 30 anys i llavors callava com un puta. A mi això m'emprenya molt. És quan es té responsabilitat política que un polític ha de ser valent, no pas quan està jubilat i s'ho mira tot tranquil·lament amb la seguretat de que tot el que pugui dir s'interpretarà com que s'ha tornat mig senil.
A mi també em costa... i no m'agrada dir-ho. Prefereixo una abraçada i fer saber que si necessiten res hi sóc.
I exactament... on tocava? i què?
la feina és la feina...ara per ara no li podem posar pas entrebancs. hem d'anar on n'hi ha
Penso com tu, en Pujol ja no hi té res a perdre. Ara és molt fàcil parlar, quan ja no t'hi va res. Però no ho feia quan tocava. És com si ens estigués prenent el pèl.
Ostres, això dels músics i com els pot afectar a l'hora de lligar ho he pensat jo a vegades (bé, no concretament amb els músics) amb el personal en general de tanatoris, cementiris, etc... veig que tenim la mateixa ment "rebuscada" ;-)
I ara he pensat en una pel·lícula que em va impressionar moltíssim, "El verdugo" de Berlanga.
Per cert, jo crec que en Pujol té tot el dret del món a dir el que pensa... Si fa anys ell, personalment, creia en un possible encaix de Catalunya a Espanya, doncs bé... actuava en conseqüència... i si ara s'ha adonat que això no pot ser, per què no ho pot dir?
He llegit que ha votat al Referèndum per la Independència i que ha votat SÍ... doncs jo estic encantada que ho digui i que ho expliqui... vulguis que no, sempre hi pot haver algú a qui això faci meditar.
Perquè algú pensi diferent de nosaltres no hem de dir que repapieja.
Ah, i no tots els vells repapiegen. A mi m'agrada molt escoltar la gent gran, molt. Llàstima que ja no pugui escoltar el meu pare perquè el passat dia 22 va fer sis anys que va morir... tenia vuitanta-vuit anys, estava físicament molt malament, però tenia el cap clar, claríssim i era un plaer parlar amb ell.
Un parell de persones que eren al funeral i que n'entenen de música, em van dir després de la cerimònia que la violoncelista era molt bona.
De vegades, les convencions socials -acompanyar el sentiment-, també ajuden a tirar endavant. Imagina't que, en un moment així, ens haguéssim d'inventar cada vegada una frase nova i sublim!
Jordi , saps que s'ha tapat l'esquerda a Fukuschima amb silicat sódic, el Fixaleec !!!!
Uix, quin final, Jordi...
Publica un comentari a l'entrada