Scratch my back

Vaig anar voluntàriament al meu primer concert als 15 anys i des de llavors i fins ara n'han estat un munt. Especialment durant una època on la majoria van ser de franc.
M'agrada anar de concert...

Hi ha hits per numero de vegades, Pat Metheny s'endú la palma (parlant d'artistes estrangers) si no possiblement serien els Antònia Font, la Dharma, els Manel i Um pah pa.
De la majoria de gent que he vist en concert en tinc discs, excepte de la Tina Turner que l'he vista en dues o tres ocasions i tot i que va agradar-me molt mai en vaig comprar cap disc.

Concerts que m'hagi fet molta il·lusió d'anar-hi n'hi ha hagut uns quants: The police, Lou Reed, els Rolling, Oscar Peterson, Tete Montuliu, Metheny & Scofield...
Fracassos també n'hi ha hagut: Manhattan Transfer, una reunificació dels Yes o el Jason Mraz que ja us vaig explicar.

Però si em pregunteu quin ha estat el meu millor concert no en tinc cap dubte: Peter Gabriel. I curiosament és un artista del qual en tinc poca discografia, però el concert de la gira del Secret World Tour al 1994 (?) va ser espectacular, genial i meravellòs i amb aquesta referència vaig comprar l'entrada per el que va fer la setmana passada a Barcelona per anar-hi amb l'Edu. I sabeu què? Doncs que no em va defraudar gens, un home amb 60 anys va oferir un recital de tres hores amb un descans de mitja. La primera part el nou disc sencer, a la segona temes de la seva carrera. Tot pensat i arranjat per una orquestra simfònica amb 50 músics. Un espectacle impressionant, amb una posada en escena que, tret d'algun moment cursi, va estar plena de detalls i molt cuidada.
Un altre punt al seu favor, Peter Gabriel es va adreçar al públic sempre en català. I el punt definitiu és que va tocar Solsbury Hill... Tot un luxe.
El meu millor concert continua sent el del 94, però el segon és aquest.

I per vosaltres, quins han estat els vostres millors concerts?

Temps d'ocres càlids

de tardes curtes i matinades fresques,

del primer brou i de tornar als mitjons.

De màniga llarga,

de l'escorpí que marxa i Orió que torna,

de dutxes d'aigua calenta i de dormir acotxats.

Bentornats a la tardor.

Vaga

La setmana que ve hi ha vaga general i no sé què fer. De fet sí que ho sé però el ball de xifres falses que hi haurà després és el que em fa dubtar...

Tot plegat ve de quan es va fer la última, jo treballava en una empresa molt gran amb uns sindicats molt potents. Llavors la consigna era clara: en contra de la política del govern, tots a fer vaga i un servidor de vostès, que n'estava convençut que s'havia de fer vaig comunicar a l'empresa que exerciria el meu dret assumint la retallada de sou que representava.

L'endemà de la vaga vaig tornar a treballar, com que era l'administratiu em van demanar de fer la llista de personal que havia fet vaga. Ingenu de mi, vaig preguntar si no seria més fàcil fer-la dels que no n'havien fet. Va resultar que no, els únics que no havíem anat a treballar èrem jo i l'Aguilar en una plantilla d'uns quants centenars. Representa que la resta hi havien anat però els piquets no els havien permès d'entrar. Curiosament els piquets eren ells mateixos o sigui: jo no et deixo entrar a tu i tu no em deixes entrar a mi, al cap d'una estona marxem tots cap a caseta i així cobrem el dia i fem vaga. També curiosament, el personal de nòmines no va tenir cap problema per entrar a treballar, no fos cas que no poguéssim cobrar el dia que tocava.

Potser és que sóc massa idealista però considero que una vaga general té o hauria de tenir un component de, diem-ne, sacrifici personal que és el que ens dóna legitimitat i força davant del govern. Tenir un dia de festa pagat no. Quan aquell dia el govern informava que la vaga havia tingut un seguiment del vint per cent jo encara pensava en l'Aguilar i en mi.

Ara ja no sóc un assalariat i treballo per mi, estic d'acord en els motius de la vaga però no en l'us ni en els mecanismes que usen els sindicats a l'hora de convocar-la i assegurar-se'n cert èxit. És per això que el proper dimecres no sé que fer.

I vosaltres?

sobre la barana

de uma sola nota so

piquen les gotes

Somnífers potser...

Fa dies que no parlo de somnífers en sóc conscient. El problema és, bàsicament, que no llegeixo. Des de fa més de mig any que no hi ha manera d’agafar un llibre i acabar-lo. Ho he provat vàries vegades i amb obres d’estils diferents, però no me n’he sortit. Per diverses raons en menys de vint pàgines he desistit. Poca paciència? us preguntareu. Potser sí però les coses són com són.

Ahir però, passejant pel poble, vaig aturar-me a l’aparador de la llibreria i vaig veure l’últim d’en Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica.
Fa una estona l’he agafat i n’he llegit els dos primers texts i he descobert immediatament dues coses importants:

La primera és que aquest llibre l’acabaré i la segona, doble, que bé que escriu en Sergi Pàmies i que malament que ho faig jo.

Relats Conjunts

Ningú mai no parla dels sentiments dels condemnats, som dolents i no en mereixem. Ningú no es planteja si tenim necessitat d’afecte, d’amor, de sexe o... d’una mirada.

I jo l’únic que desitjo és aquesta mirada, tant me fa com sigui, innocent o murri, sensual o de fàstic, d’aprovació o crítica, estranyada, perduda, creuada, trobada...
De desig o de rebuig, trista o serena, dolça o tendra, d’amor o d’odi, d’enveja o de ràbia, curiosa o sorpresa.

Vull que em piquin l’ullet, que em mirin de reüll o que se’m mengin amb els ulls. M’agradaria tant que em giressin la mirada, una mirada còmplice o entrar pels ulls...

Però no puc, estic maleïda i només tinc la opció de la primera mirada, la de la mort i la buidor.
I jo només en desitjo una: la segona.

Una altra aportació als Relats Conjunts.

Nota mental:

El proper cervell que m'instal·lin caldria que fos auto-focus.

Vas al blog V

Després de molt de temps i de les exitoses edicions anteriors I, II, III i IIII, re-emprenem aquesta vella saga amb el capítol número cinc.

Endreçant el cistell del bany on hi ha tot d'estris.

- Les tisores de tallar peus?
- Vas al blog
- No! que m'he equivocat, volia dir de tallar dits...
- Veus com sí que hi has d'anar.
- Ets burro!

L'orage

Jo també he fet fotos de la tempesta d'aquesta nit.

Vull dormir

Em poso al llit sabent que dormiré poc, els diumenges ja ho tenen això, em paso el dia fent el gos i després no hi ha qui clapi. Procuro relaxar-me, tanco els ulls i miro d'acompassar la meva respiració amb la de la Marta, no sé si té massa solta però a mi em fa l'efecte que m'ajuda a dormir. Llavors arriba aquell punt en que estic més enllà que ençà i el cervell comença a fer de les seves.
Avui però ha tornat ha passar, no ha estat un gos, o una moto, o un grup de cantaires nocturns. Ha estat el meu veï que ara té amiga i de tant en tant toca, com ara, que són gairebé les dues i porten una estoneta. Sort que les estadístiques no enganyen i la durada mitjana és només d'un quart d'hora.

Ves

El fantasma que de petit em feia por ara demana permís per entrar. No Acostuma a venir massa sovint però quan ho fa, entra a les fosques, seu als peus del llit i m'explica que ha fet últimament. Jo que sóc més reservat l'escolto i callo, tot i que de vegades, quan l'olla va esverada, li faig alguna confidència. I és que fins i tot als monstres més terribles, amb prou temps, se'ls acaba agafant confiança.

setembre

puntual com cal

com aquell que no vol

torna el setembre