A l’Àngela Roig li encantaven les taronges, de sempre, de tota la vida. Era una noia diferent, d’aquell tipus de dona que sense ser massa bonica tenia alguna cosa que la feia màgica. Potser va ser això el que va tornar boig en Marcel. Quan ella el mirava, es fonia.
- Parelleta! Heu de seguir festejant o només he de treballar jo?
L’Àngela tenia un cervell privilegiat, de sempre havia volgut ser biòloga. Ara el seu cervell, en una safata, regalimava esberlat per una bala que ella mateixa s’havia endegat. La causa de la mort era clara, però hi havia dues coses que no lligaven. La primera era saber per què s’havia matat i la segona esbrinar que tenia aquell cadàver que el feia tan estrany.
6 comentaris:
JOOOORDI, que a mi quan un llibre m'enganxa no puc deixar de llegir i ens penges els capítols amb contagotes
Estic totalment d'acord amb la Mireia...
Per què ens fas patir???
Què t'hem fet?
Que no ens portem bé, acudint fidels a les teves actualitzacions?
Que no et diem comentaris bonics?
Doncs homeeeeee!!!
Potser tenen raó... aquestes comentaristes anteriors...
Una mica de "brillu" home!
Que aquest cadàver estrany, estrany, potser ja començarà a cantar, eh?
I m'estic posant dels nervis, perquè vull saber-ne més...
Ummm! En volem més...
Méssssssssss !!!
Publica un comentari a l'entrada