divendres, 9 de gener del 2009
Passeig
L’aire fred em pica la cara pels camins de l’arròs. Envoltat d’aigua camino poc a poc per no espantar la tranquil·litat del lloc però no ho aconsegueixo. Massa anys de maltractament han ensenyat als ocells a fugir aviat.
Damunt del pont que travessa el canal es para durant uns segons un blauet, mai n’havia tingut un de tan a prop, marxa amb el seu vol ràpid i el segueixo veient com s'atura arran d’aigua, deixant sempre la distància prudencial entre jo i ell.
Més endavant hi ha dos bernats que marxen espantats per una bicicleta. Sento els xiscles de les fredelugues que aixequen el vol amb les ales arrodonides i de lluny un vol gavians van cap a mar.
Al camp del costat, acabat de llaurar, un grup d’esplugabous busquen cucs i les cueretes que s’acosten i s’allunyen amb el seu vol ondulant i la cua amunt i avall.
Arran del rec hi ha petjades de senglar i sota els xiprers l’aigua està glaçada. El sol comença a caure. Es tard.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Ui! Quin moment més bonic per a col·leccionar!
Jo no hi entenc gaire d'ocells, però la màgia de les paraules fa que els que no conec els imagini a la meva manera, com si els veiés. Els uns ben diferents dels altres... I deuen ser ben diferents, precisament, dels que jo imagino.
Quin passeig més agradable i amb bona companyia ornitològica. Ei, però per una estoneta, eh. Jo després tornaria corrent a la ciutat!
Quin passeig més i més agradable, molt bonic!
Sempre m'agrada llegir-te, Jordi, especialment avui, però, m'ha refet molt aquest post. Digues-li dia difícil...
paisatge d'hivern en bona companyia
aissss... què donaria jo per un passeig com aquest!! quin privilegi!
i a més amb un blauet!!!
M'adono que les persones de ciutat tenim una greu mancança de coneixement de la natura :-)
Això de caminar poc a poc per no espantar la tranquil·litat és preciós...
Ara bé, com en XeXu, després del passeig tan bonic, tornem a la ciutat (si pot ser Barcelona, millor) :-)
I, quin fred, no? ;)
Sempre em quedo meravelleda dels teus posts!
Llegeixo el text i sembla que sentim la tranquilitat del lloc mentre va caient la tarda. Molt bonic.
És com si gairebé anès seguint-vos unes passes enrera ... en silenci !
Publica un comentari a l'entrada