The Lord of the Pacifiers

Què en sap en Frodo del que és patir? Tot plegat no va ser ni capaç de desfer-se’n, li van haver de prendre.

No recorda quan li van donar, que ell sàpiga l’ha posseït sempre o més aviat hauria de dir que s’han posseït l’un a l’altre. Al principi era tot el dia, tenir-lo el tranquil·litzava, li calmava el dolor i l’ànsia, de vegades fins i tot enganyava la gana. Amb el temps l’ús es va anar espaiant malgrat que sovint sentia la síndrome d’abstinència i l’havia d’agafar.

Ja feia temps però que li deien, - aviat s’acabarà, ho hauràs de deixar, ho saps oi? Tenia dubtes i debilitats, fins i tot els seus companys li havien dit, cadascú explicava la seva versió però totes acabaven igual. Cada nit però la necessitat es feia insuportable, li calia.

Va arribar el gran dia, sabent que era l’últim se’n va fer un fart, una sobredosi. Cap al tard van sortir al carrer era fosc i feia fred. Feia una estona que esperaven el seguici. Potser eren els nervis però ell cantava i ballava. Els llums s’acostaven. Ja havien arribat. La carrossa reial es va aturar davant d’ell.

- Ja és l’hora – li van dir. Sentia una barreja d’emoció i tristesa quan el van conduir en presència del Sobirà però no va dubtar. El servent del Rei s’hi va atansar, ell va allargar el braç amb el seu tresor i el va lliurar. El patge el va presentar al Monarca que en veure’l va somriure i assentir. La carrossa va allunyar-se.

Aquella nit estava tan cansat que no va plorar gaire i es va adormir sol i per primer cop sense xumet.

diumenge, de gener 11, 2009