Poc a poc, gris plom i aboco neguits al mar. I els agafa i se’ls empassa sense queixar-se. I la boia cada cop que es submergeix se n’emporta un. De vegades, fins i tot, retorna un serranet o una boga que per escadussers tornen a l’aigua. I es fa fosc i asseguts a la pedra fem olor de mar, de peix i de cuc.
8 comentaris:
... se'ls empassa sense queixar-se. M'ha agradat!
Bona nit!
El mar sofert i la boia còmplice. Un moment que val la pena guardar.
Ara m'has fet pensar en quan era petit i anava a pescar amb el meu pare. M'agradava força, però és una de les coses que de seguida vaig perdre en començar a tenir vida social, per dir-ho d'alguna manera.
Aquesta aigua sembla molt densa... no deus ser l'únic que hi aboca els neguits
Olor de mar i del seu peix, m'agrada.
Pero olor de cuc? ecs.
lleuger com el plom!
En puc abocar uns quants, jo?... Si us plau.
Qui pescava molt bé (però molt) era el meu cunyat... ara ja fa temps que no hi va
La mar s'empassa tot allò que convé i també el que no convé, sovint... sort que els peixets hi tornen vius...
Publica un comentari a l'entrada