diumenge, 31 d’agost del 2008

Plom


Poc a poc, gris plom i aboco neguits al mar. I els agafa i se’ls empassa sense queixar-se. I la boia cada cop que es submergeix se n’emporta un. De vegades, fins i tot, retorna un serranet o una boga que per escadussers tornen a l’aigua. I es fa fosc i asseguts a la pedra fem olor de mar, de peix i de cuc.

8 comentaris:

Rita ha dit...

... se'ls empassa sense queixar-se. M'ha agradat!
Bona nit!

Carme Rosanas ha dit...

El mar sofert i la boia còmplice. Un moment que val la pena guardar.

Sergi ha dit...

Ara m'has fet pensar en quan era petit i anava a pescar amb el meu pare. M'agradava força, però és una de les coses que de seguida vaig perdre en començar a tenir vida social, per dir-ho d'alguna manera.

Mireia ha dit...

Aquesta aigua sembla molt densa... no deus ser l'únic que hi aboca els neguits

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

Olor de mar i del seu peix, m'agrada.
Pero olor de cuc? ecs.

estrip ha dit...

lleuger com el plom!

Assumpta ha dit...

En puc abocar uns quants, jo?... Si us plau.

Qui pescava molt bé (però molt) era el meu cunyat... ara ja fa temps que no hi va

zel ha dit...

La mar s'empassa tot allò que convé i també el que no convé, sovint... sort que els peixets hi tornen vius...