Quan comença les toves de les escales les van absorbent, una a una desapareixen com per art de màgia. A la barana de ferro rovellat s’hi acumulen a sota. Hi passo el dit i sento com la seva fredor rellisca pel dit i la mà avall cap al canell.
Ara cau més fort i els arbres del davant es desdibuixen fins a desaparèixer. És una cortina gris. Les rajoles saturades ja no poden xuclar més i ara les escupen avall formant petites cascades als graons.
Bufa un vent fresc que em refreda l’aigua que he entomat fent el primer viatge. De la porta estant sento els trons com fan tremolar tota la casa. La tinc just al damunt. El desaigua saturat ja no empassa. Al picar contra el roquissar les gotes es trenquen i m’esquitxen .
Espero que pari, no tinc massa pressa, ni ganes de tenir-ne. Als tolls que hi ha les gotes fan bombolles que peten les que cauen al darrera. Quan surto l’herba és ben xopa i em mulla les sabates, torno a passar el dit per sota la barana.
Ja ha parat.
10 comentaris:
I l'olor a terra mullada, que té aquell no-sé-què que et fa respirar ben profund.
M?agraden les tempestes d'estius, amb llamps i trons i gotes grosses que rellisquen clatell avall i et fan venir un calfred
La tardor,
la pluja i el tro...
sempre és així. Gaudeix de l'aigua
és màgica.
Llegint-te gairebé he sentit l'olor i la fresqueta de després de les plugues de finals d'estiu. :-)
De pètita quan passava els estius a cal Patxó m'encantava veure les tormentes des de la porta de la cotxeria, llamps, trons, pedra...
deien que quan l'aigua fa bombolles és que ha de ploure molt...
a l'estiu, un dia així s'agraeix molt, gaires, no
aquestes plugues de finals d'estiu netejen quelcom més que les toves...
Ai jo vull una tormenta així, a Tarragona no acaba de ploure. Jo vull aigua!
Preciosa descripció d'una bona ruixada... però i la foto????? mareta! és una meravella! I és que la pluja ens deixa regals abans, durant i després de caure...
Bonic text, preciosa foto... a casa no vam veure el sol, pluja i prou...
Sembla que a tots ens has fet venir ganes de fer fotos, noi!
Publica un comentari a l'entrada