Un dia d’estiu et lleves i com sempre et vesteixes, prens el cafè i vas a treballar. Reculls els fulls del dia i vas fent, com sempre. El matí acostuma a passar de pressa, esmorzar a l’ombra, visites que hi són i altres que no. Dines més o menys a la mateixa hora i poc o molt amb la mateixa gent.En acabat amb la calor intensa continues i pares a comprar una cocacola per no adormir-te al volant i com de vegades et trobes un problema i com sempre...
No, avui no ha estat com sempre, per què hi ha dies en que has de saber dir que no. I ho dius i un cop fet continues treballant, com sempre, però una mica més content per què saps que tens raó.
10 comentaris:
Com sempre Jordi...estàs satisfet
amb tu mateix ? En davant, el mon
és teu i cada dia ve, després de
un altre, això és molt bo.
si senyor, no val la pena discutir.
Ai, aquesta és la meva assignatura pendent (bé, una de les 3.658 assignatures pendents que tinc en aquesta vida) aprendre a dir que NO :-(
És que a mí a vegades em sap molt de greu quan em diuen NO... i... bé... que n'he d'aprendre :-)
Si es tracta de no deixar-se trepitjar, de no deixar que abusin d'un, has fet bé, no pot ser que sempre diguem amen a tot.
Molts cops hauríem d'apendre a dir-ho, sinó mos prenen pel pito del sereno...
i més que haurien de dir NO.
la coca-cola bona eh? rotet i tot?
Qué raro se me hace contestarte desde tú ordenador. Bueno me parece genial lo de decir que no, es más me parece de puta madre...es tan difícil algunas veces. Btos
de vegades som incapaços de caure en la hipocreisa diària i em de reivindicar la nostra capacitat de dir no
Dir no als altres és bo, però dir-nos no a nosaltres mateixos és, potser, encara millor. Tendim a fer i fer i fer més coses. Sembla que els dies no tinguin prou hores per fer-ho tot. Doncs digues no, avui ja no, demà, potser.
records mogronencs!
Si havies de dir-ho, que sigui, només podem fer el que creiem que podem, valgui la redundància...
Publica un comentari a l'entrada