dissabte, 22 de gener del 2011

Monstres

Mentre m'espero a la butxaca hi duu la Matilde.

L'avi se m'ha colat per la cara, en saben molt els avis... amb la tonteria l'ha esperada a la porta i ha entrat amb ella sense encomanar-se a déu ni al diable i ja se sap que en saben més per vells. Tampoc és que tingués massa pressa però m'ha fet ràbia.

Mentrestant un mussol li explicava a un nen la importància de dormir i una mare llegia al seu fill els consells pedagògics del final del llibre. No ho sé... trobo que potser no calia argumentar amb el nen que quan se l'envia a dormir hi ha una por natural a l'abandonament, la solitud i els monstres.

Generalment tots sabem què tenim o d'on ens ve. De cop però, un dia, hi ha alguna cosa que falla que no acaba de girar rodó i el problema no rau tant en que no funcioni sinó en no saber què i per què no funciona.

Se m'acut que als monstres se'ls tem perquè no tenen nom. Fixeu-vos-hi.

Tot plegat segueix sense funcionar massa bé però al menys ja hem posat fil a l'agulla. Se m'acut que potser me'ls hauria de llegir jo també els consells pedagògics, potser descobriria que a tot arreu n'hi ha de monstres i de pors. La qüestió és que no sé on he deixat el conte... ni el conte que hauria de llegir.

6 comentaris:

neus ha dit...

Ai Jordi, com t'entenc... poca cosa puc dir-te. Si de cas et deixo una abraçada ben forta i molts ànims.

En el meu conte em sembla que el monstre sóc jo.

Sergi ha dit...

Arriba un moment que els monstres passen a ser els nostres companys i acompanyants, viuen amb nosaltres, venen a la feina, a passejar. Ja no ens fan aquella por que teníem de petits, però ells hi són, i potser, en alguns casos, són de les poques coses que ens acompanyaran sempre.

Assumpta ha dit...

També crec que no calia llegir al nen els consells pedagògics...

De la resta del post no he entès massa cosa :-)

zel ha dit...

El pitjor monstre sempre és un mateix, em sembla, t'has de guanyar i lluitar-te...hihihi

Joana ha dit...

Els monstres sempre ens acompanyen, potser evolucionen amb nosaltres, però sempre hi són. I que seriem sense ells?

Carme Rosanas ha dit...

Posar-hi nom, a allò que sembla un mostre, ja seria molt. Potser continuaríem sense saber quin conte hem de llegir, però ens hi aniríem acostant. Mai no desespero de saber-ho algun dia. Una abraçada.