divendres, 28 de gener de 2011

on

Llegia fa una estona el nou post d'en Dan i m'ha fet pensar en una cosa que em va passar fa uns quants anys...

Jo treballava de monitor d'astronomia en una casa de colònies (sí, tots tenim un passat...) Cada setmana, de novembre a juny, venien un parell de grups de nois i noies a passar tres dies.
Al temari hi havia de tot, el sistema solar, la lluna, estrelles i constel·lacions, mitologia i entre algunes coses més, cosmologia. Cal dir que cada tema s'adaptava a l'edat que tinguessin els nanos. Un dia a un grup de dotze d'anys els explicava que Hubble, el del telescopi, havia determinat que l'univers s'estava expandint, - imagineu, els deia - que l'univers és com un globus que quan va començar estava desinflat i cada cop es va inflant i fent-se més gros... La metàfora del globus era un clàssic, no fallava mai. Aquell dia però a les fosques de la sala de llum negra on fèiem la classe sento una veu de nen:
- Jordi?
- Sí, digues
- D'acord, entenc que un globus es pugui inflar dins d'aquesta habitació, però l'univers ON s'infla?

11 comentaris:

Assumpta ha dit...

És absolutament genial :-) Aquest nen estava escoltant, estava atent i el tema li agradava :-))

Però és cert... on s'infla? Al no-res?

I... si s'infla massa i explota? És la fi del món?

XeXu ha dit...

I d'una sola plomada es va carregar la típica metàfora per explicar com s'expandeix l'univers...

Clidice ha dit...

La pregunta del milió, perquè ens han ensenyat que tot està "en alguna banda". Per cert, què vas respondre?

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Són genials les preguntes dels nens. Les neurones funcionen, tot el dimensió infantil.
(aquesta innocència, es recupera algun dia?)

Olguen Dalmasas ha dit...

La innocència dels xiquets, de vegades es converteix en saviesa. I sols ens queda "apretar i engolir".
Jo també he donat astronomia, però a nivell principiant. És un món que a ningú deixa indiferent. A mi, personalment, em fa por.

El porquet ha dit...

Ooooo la reducció a l'absurd que fan les criatures és devastadora.

Ep! Que jo també he treballat en una casa de colònies! Tenim un passat...

Eduard ha dit...

És una llàstima que, a mesura que es fan grans, els nens perdin aquesta capacitat de fer-se preguntes. Quan arriben a tercer d'ESO ja no els interessa pràcticament res. Potser té raó en Ken Robinson
i la culpa és del sistema escolar, que inculca en els nois i noies la por a equivocar-se i així mata la creativitat.

elur ha dit...

i la resposta va ser??

els nens són un perill XD

Joana ha dit...

Jo també he treballat en cases de colònies. Les respostes i preguntes que poden arribar a fer són genials. Però, que vas contestar?

zel ha dit...

Gran pregunta, de fet ÉS LA GRAN PREGUNTA!

Què coi vas respondre?

Mireia ha dit...

M'encanta! és la pregunta que ens em fet tots de petits quan ens expliquen l'infinit. CNo es pot entendre una cosa que o et pots imaginar....
Com tothom també vull saber què vas coantestar