És tard i provo d'engegar aquell mecanisme automàtic que em feia omplir dies i pagines, però no l'acabo de trobar. Costa molt mantenir el ritme d'abans, sé que el fet de treballar també hi fa. A algú li deia dies enrere que és molt difícil mantenir les aficions quan no es té massa temps o quan del poc que se'n disposa cal bàsicament per reposar.
El més fotut de tot plegat és que em sap greu no poder penjar amb l'assiduïtat que ho feia, em fa l'efecte que m'estic perdent alguna cosa que m'agradava molt.
Aviat tornaran la tardor i l'hivern i com cada any la feina baixarà, llavors ja veurem que passa.
12 comentaris:
per poc que es pugui, cal mantenir el fil que ens lliga. Ai, el temps!
Una cosa que t'agrada tant, que sabem que t'agrada perquè es nota, no te la deixaràs perdre. No t'he de vendre sopars de duro a tu amb això de les temporades i la feina i tot plegat amb el temps que portes per aquí. Ja saps com funciona, millor que jo, així que callo. Només puc dir que la teva absència es nota i molt. Ara moltes nits em falta alguna cosa. Però bé, aquí segueixes, i cap aquí venim. Uns mesos més, d'altres menys, què més dóna. Hi ha altres coses a part dels blogs, oi? Ei, no li diguis a ningú que jo he dit això, eh?
Eeeeei, que la feina és la feina i avui en dia és una sort tenir-ne... i si és molta, millor.
Quan baixi la temporada, ja tornaràs a escriure el teu post diari :-))
Un petonet ;-)
Anava a dir-te que escriure no s'ha de convertir en una obligació però entenc molt bé quan dius que sents que deixes de fer una cosa que t'agradava. No hi ha cap secret més que el que estàs fent: escriure el que pots i esperar que la feina et deixi una mica més de temps. Són només èpoques, tot i que quan hi som ens costa molt assimilar-ho...
Coincideixo amb el XeXu. Els que som d'anar tard, ben entrada la nit, estàvem acostumats que quan ja semblava que la blogosfera era a dormir, que ja ningú més diria la seva, apareixia el Cròniques amb una imatge d'aquelles aparentment senzilla, però que t'havies de mirar bé perquè alguna cosa hi havia i un text -no sempre entenedor, però sempre especial- que després de llegir-lo pensaves ara sí, ara em sembla que tots dormen ja. Ja hi puc anar jo...
Jordi, ves fent, ja veus que ho facis quan ho facis, no ens ho perdem.
Que som a l'estiu, tu tens més feina i molts altres som de vacances i per tant lluny de l'ordinador, de manera que quan arribi septembre tot tornarà a ser com abans i la teva manca de temps s'esvairà, com m'ha quedat això!
passarà que serem aquí, com fins ara, esperant per llegir-te, sense exigències i amb moltes ganes.
Jo que sovint "comento en silenci" també sóc addicte a les teves imatges i textos, però la vida d'aquí fora ens la que ens mana i no podem fer-hi res. Cada època té el seu equilibri propi i ens agradi o no, sovint lluitar-hi és inútil. La qüestió és seguir connectat d'alguna manera o altre a l'aquí dins
Mentre no ho abandonis del tot. Tu vas fent, i nosaltres anem responent.
Quan arribi la tardor ja ens escriuràs tot el que resta a l'aigüera!
*Sànset*
Com t'entenc....
Esperarem el que calgui.
Ai Jordi, és ben cert, ens perdem llegir cada dia els que llegíem i ens perdem un bocí d'un món que s'està fent gran, molt gran... tranquil, ja reposarem quan ens morim!
Petons!
Publica un comentari a l'entrada