dimecres, 11 d’agost de 2010


Entre les rajoles vermelles dels graons que baixen al jardí hi creix un romaní. Al costat, del pi de tronc amplíssim uns regalims abundants vessen d'una branca força ampla que va ser podada sense gaires miraments. És una hemorràgia seca i blanquinosa que desprèn una olor que em fa pensar en ambientador de cotxe.
Quan surto veig tres dones que escombren la vorera, deu ser el dia que toca?
M'haig d'aturar. Una bèstia verda d'ales transparents vola al voltant del meu cap i em posa nerviós.
Mes enllà, al camp hi ha una senyera per terra que va volar d'un pal amb la ventada. Era part de la decoració de la festa major. Se m'acut metaforitzar la imatge.
Un vell pixa mig amagat a la soca d'un arbre i un home assegut resa a la Verge Florida de sota del pont.
Més tard plourà.

4 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

Sort que el vell no estava a barcelona, que si no li cau una multa que no pixa mai més.

*Sànset*

elur ha dit...

escombrar el carrer i que després plogui no deu fer gaire gràcia, no? per això jo avui no he fregat l'entrada a casa, aquesta tarda-vespre segur que torna ploure i no serviria de res.

enyorava aquests posts teus.

una foto espaterrant!

elur ha dit...

torna A ploure... :P

Rita ha dit...

M'encanten aquestes descripcions amb tot detall i tan teves... :-)