La Seu Vella presideix la capital del Segrià des del seu turó immòbil i orgullosa. Fa segles que ens observa als lleidatans. Des de la Plaça Sant Joan o des de la vora del riu, el magnífic campanar és un regal per tots aquells que estimem aquesta ciutat. De vegades, com avui, la boira no deixa veure’l amb detall però és una imatge tan familiar que fins i tot quan la ciutat és un misteri, la Seu Vella la intuïm i la sentim.
És dissabte al matí i surto a caminar pels carrers. Tinc ganes de sentir el fred que no arriba mentre m’apropo a una de les meues llibreries habituals. No hi ha molta gent. Millor. Veig encara muntanyes de la trilogia del Larsson i altres munts que des de fa pocs dies els fa la competència per ser el llibre més venut, el darrer del Dan Brown i el seu símbol perdut.
Quan penso en novel.les de qualitat però molt més humils i de difícil trajectòria comercial, és normal creure que només llegim allò que uns altres volen. Llibres interessants que en ocasions no troben editor i que si el troben la publicitat que se’n fa es tan limitada que no poden arribar a tots els lectors.
Vaig mirant llibres i tinc a la mà el de Quatre germanes que fa uns dies ha comentat L’Espolsada…Me l’acabaré quedant però avui em decideixo per un autor albanès absolutament desconegut per mi , l’Ismail Kadaré i el seu llibre El accidente.
Surto de la llibreria pensant en el darrer del Luis Landero Retrat d’un home immadur i en la frase que ha dit fa poc en una entrevista “Las novelas no admiten héroes se han refugiado todos en los best-sellers”.
Ha sortit el sol mentre continuo passejant i gaudint del cap de setmana. Torno a casa. He d'escriure un apunt. Hi ha uns amics blocaires que porten cinc anys amb el seu bloc. Estan de celebració. La Seu Vella m'acompanya i des de Ponent saluda al Jordi i a la Marta i els felicita també. Enhorabona!
És dissabte al matí i surto a caminar pels carrers. Tinc ganes de sentir el fred que no arriba mentre m’apropo a una de les meues llibreries habituals. No hi ha molta gent. Millor. Veig encara muntanyes de la trilogia del Larsson i altres munts que des de fa pocs dies els fa la competència per ser el llibre més venut, el darrer del Dan Brown i el seu símbol perdut.
Quan penso en novel.les de qualitat però molt més humils i de difícil trajectòria comercial, és normal creure que només llegim allò que uns altres volen. Llibres interessants que en ocasions no troben editor i que si el troben la publicitat que se’n fa es tan limitada que no poden arribar a tots els lectors.
Vaig mirant llibres i tinc a la mà el de Quatre germanes que fa uns dies ha comentat L’Espolsada…Me l’acabaré quedant però avui em decideixo per un autor albanès absolutament desconegut per mi , l’Ismail Kadaré i el seu llibre El accidente.
Surto de la llibreria pensant en el darrer del Luis Landero Retrat d’un home immadur i en la frase que ha dit fa poc en una entrevista “Las novelas no admiten héroes se han refugiado todos en los best-sellers”.
Ha sortit el sol mentre continuo passejant i gaudint del cap de setmana. Torno a casa. He d'escriure un apunt. Hi ha uns amics blocaires que porten cinc anys amb el seu bloc. Estan de celebració. La Seu Vella m'acompanya i des de Ponent saluda al Jordi i a la Marta i els felicita també. Enhorabona!
27 comentaris:
Un post cent per cent Kweilan però amb forma de blog de Jordi i Marta!
M'agrada molt!!
No he estat mai a Lleida i me n'hauria de donar vergonya! Una amiga meva hi va ser fa uns mesos i em va enviar un munt de fotos de La Seu Vella que em van entusiasmar! des de fora, des de dins... preciosa! ;-)
I quanta raó tens en això de la publicitat en els llibres. Quans bons llibres ens debem perdre perquè els seus autors no tenen prous mitjans per a publicar-los o les editorials petites per a fer-los publicitat...
Molt maco :-))
Veig que cadascú té el seu 'mugró' particular... :)
Uauuu Kweilan! Fantàstic aquest post. M'agrada molt i sobretot aquesta frase dels herois. És curiós, ara mateix tinc un parell de best sellers pendents i em fan una mica de mandra de llegir. Per fer-me-la passar he tirat d'un clàssic Edgar Allan Poe i ara quan l'acabi un clàssic dels blogs Jesús Maria Tibau.
Gràcies per obrir aquest eix transversal des del Mugró a la Seu Vella.
Moltes Felicitats, Jordi i Marta per aquests cinc anys de Cròniques!!! Són un munt!!!
I a tu també Kweilan per aquests bonics retrats de la Seu Vella!
Una seu vella, que és el primer que veig quan arribo a Lleida cada matí i també l'última imatge quan surto per tornar a agafar el tren de tornada.
Una seu, que per damunt de tot s'enlaira majestuosa, ferma i orgullosa de pertànyer a aquesta terra i a aquesta gent com tu.
;)
Hola Kweilan. Em penso que no ens coneixem, sóc la partícula.
M'ha agradat molt el teu post, ha resultat molt inspirador per a fer-ne un parell de meus *ja hi tornem amb l'autopromoció... però bueno, com que tothom sap que el món gira entorn del MEU llombrígol, continuo per aquí...*
A mi em sembla que un bon motiu per no llegir un llibre a dia d'avui és veure'l una mateixa setmana al metro més d'una vegada.
Un bon criteri per estalviar-se llibres dolents és el necròfil: no llegir res d'autors vius. Jo només faig una excepció amb García Marquez, que de tota manera no pot tardar gaire en... bueno, d'aixonses.
És un bon criteri no pas perquè els autors d'abans fossin millors, sinò perquè generalment no estan subjectes a les lleis del mercat.
A qui li interessarà Dan Brown d'aquí a 100 anys si pot triar Zweig, o Joseph Roth, o Valle-Inclán, o... , amb el benentès que els crítics hauran fet per fí la seva feina amb la llibertat que les lleis del mercat li privaven fins ara?
Aquest criteri no és garantia que el llibre ens agradi als qui no tenim un gust literari massa cultivat, però si que val per dues coses molt importants: que no ens enganyin, perquè el temps perdona només als llibres amb una qulitat intrínseca; i sobretot, i el més important, perquè no ens deformin el gust.
Salut i dirhams, i si hi ha garrotades, millor, ara que ve el fred.
Gràcies -assumpta- què, t'apuntes a la festa?
I tant!
Amb aquests amfitrions i aquests convidats de luxe, com puc resistir-me? no puc ni vull, je,je
Doneu-me una mica de temps per a
"arreglar-me" i em presento a casa vostra.
Mil gràcies per aquesta invitació!
;)))
Sí sí, la fusió i el mestissatge sempre és una bona cosa, la barreja d'estils, de maneres. I això està passant aquí, Kweilan en forma de Cròniques, o el Cròniques amotllant-se a la Kweilan, tan és una cosa com, l'altra, èxit segur!
Gràcies -assumpta- passa'm una adreça de mail on et pugi enviar una invitació a croniquesdesotaelmugroarrobagmail.com
No puc accedir clickant damunt l'enllaç del vostre mail. M'indica que l'enllaç està trencat.
T'ho passo en obert:
assumptapijuan@gmail.com
Gràcies.
Sí, sí, XeXu! :-) has vingut a dir el mateix que jo volia dir però millor jejeje fusió, mestissatge, barreja d'estils, de maneres :-)
Hola a tots a i a totes! veig que cada dia hi ha una festa...celebro que us agradi la Seu Vella i he aprofitat com diu la partícula una mica per fer-ne promoció però també perquè la felicitació al Jordi i la Marta es fes extensiva també a les terres del Segrià.
Una abraçada!!
Yep! Que no, kweilan, que jo em referia només a mi!!!! El que fa propaganda descaradament sóc jo!!! (recordeu visitar l'atlesparticular.blogspot.es)
És que he aprofitat la inspiració del teu post per contraprogramar al meu blog (el millor del món, ara 2x1).
A més a més, m'has inspirat per la col·laboració que vull fer al cròniques: et copiaré descaradament, vaja...
Lo de l'autopromoció ve de fa ja un parell de dies... aprofitant que a cal mugró tiren del carro, jo directament m'he enfilat a la gepa.
Estigues tranquil/a, que de moment només burxo el "Cròniques". Quan tinguem més confiança ja us tocarà el rebre. Inxà Allah.
De moment et funciona, doncs, la promoció del teu bloc perquè ahir vaig entrar i ara ho tornare a fer a veure què has fet i ja t'enllaço directament.
Gràcies.
Però no ho diguis gaire alt, que encara hauré d'acabar pagant el 3% d'enllaços al khefa, si veu que això funciona.
qui ho ha dit que em conformo amb un 3%? això pels polítics ;)
Quina il·lusió veure la Seu Vella. Jo vaig "viure" a Lleida, dos cursos. Quan estudiava batxillerat. M'encantava anar al Castell quan podia i el primer que feia al matí era mirar si es veia o si només es veia boira...
Un bon post kweilan, no sabia que eres lleidatana! Tinc molts amics jo, per la Terra ferma!
Sempre m'ha agradat La Seu Vella de Lleida... sempre li he trobat com un punt de mig-romanticisme jeje:)
L'imperible de l'ànima
Ja veig que coneixes LLeida, Carme, perquè lo del Castell només ho diem aquí :)
Dona, per això ho he posat! Perquè veiessis que va de veritat! :)
M'ha agradat molt aquest post. És molt kweilan, però a l'hora ben il·lustratiu d'una terra que molts tenim oblidalda em sembla... Que maca la Seu Vella!
Fem un autocar a Lleida? ;-)
Realment, les vegades que he estat a Lleida sempre m'ha embadalit la Seu Vella... trobo que és un lloc molt especial... llàstima tenir-lo tan lluny... crec que si hi visqués a prop m'hi escaparia sovint...
Un gran post, molt encertat i molt ben escrit. Un molt bon present per una gran cita amb la Seu Vella de fona, una de les meravelles del país -evidentment infravalorada-
*Sànset*
Jo vaig viure una temporada a Lleida "sota jurisdicció militar". Ha passat prou temps per recordar només els moments bons i el teu escrit me'ls ha tornat a la memòria.
Ostres, ostres, ostres! El llistó està molt i molt amunt, eh??
M'ha encantat! He estat poques vegades a Lleida, però sempre que en veig la Seu Vella a la tele o en imatges penso en dues amigues que són d'allà i em vénen moltíssims records al cap! M'encanta que sigui aquí, en aquest cinquè aniversari! :)
I sí, es fa molt estrany veure en Casanovas comentant en aquest bloc... :S hahahaa
Lleida, la Seu Vella i una llauneta de cargols amb all-i-oli us esperen!!!
Fas entrar ganes de venir cap a Lleida d'excursio
Publica un comentari a l'entrada