De fora vingueren...

Post 1: Paraules, paraules, paraules...

Aquests paios s'han tornat bojos, vaig pensar. Convidar amics a casa, d'acord. A la partícula, ni de broma. Perquè les partícules són d'aquesta mena de gent que fas passar al rebedor si plou a fora, i quan has anat a buscar el canvi per pagar la pizza ja t'han entrat a la cuina, s'han servit un güisquet amb gel i t'estan regirant l'armariet dels sedés.

Tot seguit, la pregunta òbvia: I perquè? La resposta em va semblar encara més òbvia: passats 5 anys de dir disbarats al blog, aquesta bona gent ha d'anar curta de paraules. Doncs ja tinc post. Li'n donaré unes quantes de les meves, que en vaig sobrat: en faig servir poques. I a més a més, les triaré de les bones, de les que guardes amb gelosia i t'emprenyes quan algú te les pren:

Hespèride
unça
piruleta
desmaiar-se
insidiós
organolèptic
ensems
mustang
fat
tel·lúric
serpentí

garbell
estupre
filiforme
mamella
gladiol
esma
nariu
erm
prenys
esmolat
ostensiu

sorneguer
semal
llibant
muetzí
festuc
al·legòric
baixina
sòrdid
mustèlid
estintolar-se
congre

ensibornar
cim
xaragall
disconformitat
ferratgera
córrec
histrió
magarrufa
sinalefa
daguerrotip
gaiata

Ara bé, vaig pensar: S'ho pendran malament. En Jordi, perquè és orgullós de mena, i li tocarà el voraviu. La Marta, perquè ja fa temps que se li han acabat, les paraules, pobrica. És lleig de fer ostentació de quelcom davant algú que en pateix manca.

Llavors, se'm va acudir que posats a fer-los rabiar és millor que hi hagi sang, i així també m'ho passaré millor. Em fotré del mugró. I vaig fer aquest post:

Post 2: A cop d'haikú...

Mandra d'idees,
paraules amb corsé,
és un haikú.

Però no, no... no pot ser. On vas, partícula?!

Primer de tot, es pensaran que ets un gau, que no hi has esmerçat el temps necessari, que vas mancat d'idees...
I després, no l'acabaràn d'entendre. Perquè la gent no goita les fotos si no hi ha dones conilles, o les veu de passada sense fixar-s'hi. Posar-hi pèl només per cridar l'atenció em semblava inadequat, donat que el guió no ho exigeix*. D'altra banda, les partícules som políglotes, però de tots és sabut que ni els mugrons ni els seus visitants el parlen, el castellà**. (A més com tothom sap aquest haikú no és pur, li falta l'element estacional, la referencia natural...)
Finalment, no podia fer aquest post perquè és lleig anar convidat a casa d'algú i riure's d'ell no només a la seva cara, sinó també en públic.

Post 3: Ninots

Per aquest mateix motiu vaig descartar un tercer post, que era una caricatura de la dolça llar mugroniana. Era una cosa així:
No, no, no nem bé. Aquí està clar que no hi ha ofici (també és veritat que és la primera caricatura que feia). Les semblances, d'altra banda, només podien ser imaginades per les descripcions que hi ha al seu blog (perquè sinó, waaaalah, te keigs in the breigs que vaya Michellangelo stà feta la Parti que'ls y treia un arretrato perpenjal·lubre pelumenus... ) Ah, i ademés és un plagi descarat dels ninots que fa amb excel·lència l'amic que viu aquí (Aleix Saló).
Po fueno, po fale, po m'alegro..., que diria l'altre, gratant-se'ls. Tres posts al carall. Farem una altra cosa: Irem a casa seva, no ens en riurem, però farem que sigui com casa nostra, ara que casa nostra és com casa seva (bueno, ara ja feu tard). El problema és que només ens ha donat les claus del soterrani. Perquè són així, ells, confiats, amb bonhomia. Però de tontos, ni un pèl***. Així que li pintarem de verd i blanc tot el que poguem, amb rètol inclòs.

* Homenatge velat a López Vázquez.
** Aquí em foto de mí mateix, també.
*** Ei, no et passis, Jordi: no cal pas buscar acudits on no n'hi ha.

Au, aqui va el meu post, a la particular manera, sense homenatge ni res però amb haikú urbà:
Tub(e)s

øystein Baadsvik - Fnugg

Corn i corneta
trompa, trompeta i trombó
flauta i flabiol.

Sant Martí a Buarraqia, centre de Tànger. Vora la Gran Mesquita, baixa el Carrer dels Ferrers fins a la Medina. Entre reixes, torradores i corns de cabra cremats, pengen els budells de taxis menuts, amb sintaxi d'orgue catedralici. Arrecerats, resten silenciosos. No els arriba atmosfera suficient en aquest Estret de vents i corrents, aires i brises. Esperen pacients el seu solo a l'orquestra urbana de la mandrosa ciutat decadent, quan hauran de filtrar amb eficiencia italiana les últimes alenades de tramuntana arrossegada i exhausta que arriba del Nord. Aire respirable per fi.

Avinguda del Paral·lel 4

El aire de los valles y montañas,
de los llanos feraces y desérticos
es aire para plantas y animales.

Es un aire delgado, empobrecido,
que no ha evolucionado. El apropiado
para rudimentarias fauna y flora.

No es, en verdad, el aire para el hombre
con siglos de progreso a sus espaldas.
El hombre escoge, modifica y crea.
Su ciudadana atmósfera es la idónea.

El aire de la ciudad es aire fuerte,
consistente, riquísimo en materias
que ha adecuado a su entorno y hecho propias.

Aire civilizado. Respirable
con orgullo y placer. Es obra suya,
arreglado por él y a él adaptado.

Josep Maria Fonollosa. Ciudad del Hombre: Barcelona

La vida en àrab, francès, castellà... fa venir el cap com un timbal. Cada nit és una sort poder anar a dormir amb un trosset de vosaltres, en la nostra llengua. Tanco el llum, i em gito amb un dels meus somnífers: Cròniques... :) Fins d'aquí 5 anys.