De peus? I un be negre! És com aquell que saltant al buit des del vint-i-setè pis de la torre Agbar pretén posar-se bé i fer un saltiró des dels últims trenta centímetres per cauré flexionant les cames i rodolant per no fer-se mal.
I malgrat ser els suggeridors del parkour tot té un límit i és convenient no passar-se. Qui m’ho havia de dir quan aquella criatura va cridar ensenyant-me aquell tros de pernil dolç (sempre m’ha perdut el pernil dolç) i la última cosa que vaig sentir abans de ser llençat a l’espadat va ser:
Què t’hi va que sempre cauen de peus?
Una proposta de tens un racó dalt del món.
5 comentaris:
moltes gràcies per la participació
Sembla que ha caigut una mica espatxurrat, eh?
Com va la ma?
I aquesta era la seva setena vida? Ja?
El pernil dolç és una perdició, sí senyor.
És veritat que els hi encanta el pernil dolç, són uns golafres!! ains....
Publica un comentari a l'entrada