- Tria, va dir. – Cara o creu? Vaig girar el cap cap on sentia la veu, tenia els ulls tapats i a través de la bena només és filtraven dos diminuts puntets d’una claror blavosa.
- Cara o creu t’he dit, vaig notar un clatellot amb més esglai que mal.
- Creu!, vaig respondre d’esma. Vaig sentir que butxaquejava i el dringar d’una moneda grossa damunt una superfície de fusta.
Amb la bena també em van arrencar alguns cabells i a l’acostumar la vista a la llum vaig poder distingir amb tota claredat el canó fosc d’una pistola entre els meus dos ulls.
- Mala sort...
7 comentaris:
M'encanta com escrius, de veritat. Quin relat, com aconsegueixes explicar coses amb tan poques paraules. Això és una virtut molt gran, al meu entendre. M'ha agradat molt l'escrit, impressiona.
Ostres...
Està tan ben escrit que es fa real, que fa patir. Espera. Canvia el final...
Et juro que he sentit els cabells arrencats... quina angúnia!
EStà molt ben escrit
Caram! Jo també he sentit l'arrencada de cabells i he vist el canó...
Molt, però molt ben escrit!
Noi, no sé si és que fa dies que no llegeixo res teu, o és que les vacances m'han estoveït els sentits, però m'aclapara el relat... ets un crak! Petons!
Fa por! Que acabo de veure una peli d'"intigra"
!!! Sensacional! I m'encanta la foto de la bombeta!
Publica un comentari a l'entrada