divendres, 10 de juliol de 2009

50%


- Tria, va dir. – Cara o creu? Vaig girar el cap cap on sentia la veu, tenia els ulls tapats i a través de la bena només és filtraven dos diminuts puntets d’una claror blavosa.
- Cara o creu t’he dit, vaig notar un clatellot amb més esglai que mal.
- Creu!, vaig respondre d’esma. Vaig sentir que butxaquejava i el dringar d’una moneda grossa damunt una superfície de fusta.

Amb la bena també em van arrencar alguns cabells i a l’acostumar la vista a la llum vaig poder distingir amb tota claredat el canó fosc d’una pistola entre els meus dos ulls.

- Mala sort...

7 comentaris:

XeXu ha dit...

M'encanta com escrius, de veritat. Quin relat, com aconsegueixes explicar coses amb tan poques paraules. Això és una virtut molt gran, al meu entendre. M'ha agradat molt l'escrit, impressiona.

Assumpta ha dit...

Ostres...

Està tan ben escrit que es fa real, que fa patir. Espera. Canvia el final...

Anna Tarambana ha dit...

Et juro que he sentit els cabells arrencats... quina angúnia!

EStà molt ben escrit

Rita ha dit...

Caram! Jo també he sentit l'arrencada de cabells i he vist el canó...

Molt, però molt ben escrit!

zel ha dit...

Noi, no sé si és que fa dies que no llegeixo res teu, o és que les vacances m'han estoveït els sentits, però m'aclapara el relat... ets un crak! Petons!

Joana ha dit...

Fa por! Que acabo de veure una peli d'"intigra"

Núr ha dit...

!!! Sensacional! I m'encanta la foto de la bombeta!