Agafo el volant amb una sola mà i vaig a poc a poc expressament deixant que la goma deixi marques vermelles al tou del braç. I amb aquella mitja son que m’entra amb el solet d'entrada la tarda canto per no adormir-me amb els auriculars posats, que ja sé que no es pot fer però la ràdio del cotxe va decidir deixar de funcionar.
M’he preparat una selecció, com aquelles de fa anys gravades de disc a cassette de noranta i després copiades a la doble platina en velocitat ràpida. Buscàvem cançons de dos minuts quaranta segons per acabar la cinta sense tallar finals o allargàvem la extended version del What's love Got To Do With It de la Tina Turner aprofitant les voltes del final.
Ara copio i enganxo a la memòria del mòbil, no és ben bé el mateix i almenys no s’enganxa cap cançó però tampoc se senten els copets al plat perquè saltés.
El braç penja per la finestra i sento petites punxades, granets de sorra o mosquits que s’hi esclafen, sento l’aire que refresca i s’escola màniga amunt inflant la samarreta per fer-me encara més gras. I canto.
7 comentaris:
Quina imatge, música i conducció sempre acaben anant molt lligats. Vaja, la música és de les poques coses que, per mi, fan agradable la conducció.
Ccanta, canta, a veure si et sento! M'agrada que la gent canti. Abans, com que no hi havia tantes maneres de reproduir la música, la gent cantava més sovint.
I el Trinaranjus?
:)
Té raó la Carme, ara la gent canta menys!!
El trinaranjus és per a la segona part??
Sí, on és el trinaranjus????
A mi també m'agrada cantar al cotxe, amb la ràdio ben alta, perquè així puc cantar molt fort sense que s'escoltin els galls.
La imatge que has descrit m'ha agradat moltissíssim! ;)
I ara escric el comentari mentre escolto la cançó de la Tina, perque he obert dues vegades el teu blog jejeje
La cantem? :-)
Jo no sé conduir, no tinc carnet, el meu marit sí que en té però no li agrada, ha agafat com desconfiança i res... no tenim cotxe, som víctimes habituals de la Renfe.
Fa molts anys, molts, el meu germà em va regalar pel meu aniversari una cinta de cassette gravada per ell a casa d'un amic... Van estar tota una tarda escoltant discs i cintes diverses per fer-me un recopilatori que estava força bé :-)) Jo deuria tenir uns 15 anys i ell 14... i l'amic es deia Arcadi (però no era l'Arcadi Alibés, eh?)
I com ja s'ha acabat la cançó de la Tina, doncs aquí s'acaba el meu comentari :-))
Uf! aquesta soneta que agafa quan el sol és baix, i no el tapa el parasol del cotxe, just en acabat de dinar.
I tant, aquelles cintes, allò si que estava currat i que en proporció una cinta de caset era molt més cara que no pas ara un CD verge.
I el Trinaranjus? Pensava que em refrescaria, que tinc molta calor!
Publica un comentari a l'entrada