És quan comença el dia que el cel és blau fosc i els núvols gairebé negres, quan les muntanyes fan tons de gris, més clar més lluny i més fosc més a prop.
A aquelles hores hi ha pobles carabassa, benzineres abandonades, camps de roselles i un planeta. Ratlles blanques que brillen i llums per vèncer. I d’una cançó vaig a una altra i trobo que s’hi escau.
Al camí el sol surt entre els arbres que fan geometria per elaborar una hipòtesi:
La distància més curta entre dos punts acostuma a ser la més avorrida.
7 comentaris:
Ei, em permetries posar aquesta darrera frase del teu post al meu blog? La trobo totalment escaient amb la meva persona.
:))
L'última frase és la millor!
Qui té gots de plàstic de barraques a casa, encara continua sent un esperit jove!
si ho demostres per n i per n+1, deixarà de ser un hipòtesi!
depen de quins dos punts parlem no?
Et lleves molt d'hora, no? Buf quina son!
No puc sentir la música!!
Els demés l'han pogut sentir?
Publica un comentari a l'entrada