A la vora del canal els polls d’ànec segueixen la mare i s’arrauleixen. Són petits i foscos i entre les herbes i els canyars gairebé no es distingeixen. Què ho fa que sempre n’hi ha un de despenjat?
Als arrossars algunes parelles de coll verd encara no saben si caminar o nedar. Hi ha tan poca aigua.
Hi ha d’orenetes de vol rasant, martinets espantadissos, corriols amb màscara, cames llargues elegants i bernats imponents.
És temps d’arròs, d’inundar d’aigua nova el camps, de fang i de vida.
8 comentaris:
M'he imaginat els aneguets amb la teva descripció, que monos!
Ets afortunat de tenir aquest paisatge tan a prop...
Bona nit!
és que el que es queda despenjat li agrada el paisatge. Serà un poeta segur!
ostres... ja tardo en arribar-me a l'Empordà!!!
Preciós Jordi! Una foto magnífica!
Quantes paelles Jordi, Quan vinguis porten una bossa, jo hi posaré el marisc !
de terra d'arròs a terra d'arròs, una abraçada
uaaala la foto
Si, per què? per què sempre n'hi ha d'haver un de despenjat, un que camina o neda més poc a poc?...
La foto és de categoria!! :-)
Publica un comentari a l'entrada