Bereno un panet negre i entre flors grogues i liles, dalt del turó, es fa fosc. Una noia passa corrent pel camí i a baix, al mig de la plana, més enllà del camp de les flors blanques els cotxes encenen els llums. M’assec sobre la pedra i m’espero, al cap d’una estona surt un conill, sabia que hi era i tot plegat és qüestió de temps.
Fa dies que li vaig al darrere i pensava que seria un bon moment, però els núvols a l’horitzó no m’ho permeten. Mentre dura la bateria escolto els Manel, una nova fixació, però s’esgota i ara escolto el capvespre (un bon canvi), sento fressa al canyar, el piular d’un ocell i uns xiscles sospitosos.
M’enfilo una mica més i passats els arbres veig el poble on s’encenen els llums i comença a agafar aquell to vermellós de la pedra il·luminada. I llàstima de la remor dels cotxes perquè s’hi està tant bé.
5 comentaris:
Sou afortunats de tenir aquest paisatge tan a prop... :-)
Aquest meravellòs poblet el recordo amb tant d'amor...i això que només hi he anat una vegada i el tinc a un cop de pedra...
petons, maco!
Veus, Manel són d'aquests que tothom en parla tan bé, i a mi no m'acaben de fer el pes. Potser en un altre moment els trobaria brillants i el perfecte complement a AF, però ara no.
No trobo paraules per dir com m'agrada el color del blau del cel de la foto... però molt, molt!!
Bona nit :-)
La qüestió és no tornar mai amb les mans buides quan es va de "cacera" i tu no ho fas :)
Publica un comentari a l'entrada