Arriba i seu a la seva taula, si està ocupada s’ofèn. La gent hauria de saber que ella sempre hi va a aquella hora. I sobretot el noi del bar, ell li hauria de guardar la taula, però no ho fa. Avui però, està buida i seu al costat de la porta.
Duu l’abric gruixut de color marró amb un estampat discret de quadres grossos d’altres colors. Com cada dia ni demana, el cambrer s’acosta i pregunta: el de sempre? Ella assenteix. No s’espera gaire, de seguida li arriba un cafè i una crêpe amb sucre candi. Treu un bitllet de vint i paga.
Amb forquilla i ganivet doblega la crêpe i comença a tallar-la per un vèrtex. Se la menja a trossets petits mentre el cafè, davant, fumeja suaument mentre es refreda amb el vent que fa a la plaça. Quan acaba de menjar i de dos glops es beu el cafè. Recull el canvi que el cambrer ha deixat amb els bitllets sota el cendrer, apila els plats, la tassa i els coberts i marxa.
7 comentaris:
Jo en conec un així... sempre seu al mateix lloc i si quan arriba algú (pobre innocent!!) l'hi ha pres el lloc... el "SEU" lloc... ai mare meva!!
M'agraden especialment la descripció d'actes quotidians d'altra gent. Vés a saber per què! La qüestió és que es tracta d'una mena de relats que m'agraden molt i aquest t'ha quedat especialment exquisit! :)
litúrgies. petites i boniques litúrgies que, si fa o no fa, tots acumulem
I clar... tu estàs allà cada dia per veure-ho, si és que...
la tendència a la propietat, és innata en l'home?
m'has obert la gana...
jo sempre deixo el vèrtex pel final, que és sempre el millor tros
:)
M'agraden aquests petits costums, m'agrada seure sempre al mateix lloc, prendre el maeix entrepà a la mateixa cafeteria...petites coses que sovint es fan entranyables
Publica un comentari a l'entrada