La contractura muscular del dimecres et fa topar de cop i volta amb els divuit anys, amb els somnis, les il·lusions, les certeses irrefutables i les veritats indiscutibles.
Recordes les promeses d’eternitat, la màgia, les cançons, la pertinença, el grup, els símbols, els escuts, els detalls... i els cabells.
Revius converses, llunes, platges, petons, cims, flors, espases i petxines. Refàs converses, xerrades, banquets i estels blaus.
Tornes a beure i a viure, a riure i a córrer, a estimar i a plorar. A ser únic.
I quan et recuperes de la topada mires els divuit i somrius.
3 comentaris:
I semblen gairebé a tocar eh!
Molt bo el detall dels cabells...m'ha fet gràcia!
Jordi, tot segueix igual però com
escric en una poesia meva,el temps d'estimar mai passa, mai passa...
els cabells, on són ?
Totalment d'acord amb el teu nou
format. Es veu tot molt millor i
més ben ordenat. Molt be. Com diuen
els americans O.K.
Publica un comentari a l'entrada