Faig el llit. Tibo el llençol amunt i el deixo per sobre els coixins, n’alliso els plecs. Després la manta, que ara mateix segueix tenint la curiosa i estranya tendència de desplaçar-se cap a l’esquerra. Precisament, que curiós, el teu costat del llit. Plego el sobrer del llençol per sobre la manta i obro el llit. Agafo el meu somnífer, El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver, i llegeixo una estona. Quan ve la son deixo el llibre, em trec les ulleres i tanco el llum. Em giro buscant la posició, estiro el braç i t’enyoro.Foto: Marta
12 comentaris:
Senzill, bonic i tendre... :)
Oh. Jo que t'anava a dir alguna cosa de l'Oliver... però amb aquest final m'he quedat parat. On és la Marta? Ara no sé si m'he perdut alguna cosa...
bon dia parella, oh oh...jo com el xexu, em perdo alguna cosa? on es la Marta!!
que maco...
Jo també estic llegint en Joan Miquel... i us estimo a tots dos
Jordi, Marta... que maco...Sou una
de les coses mes belles que ens han
esdevingut a la vida.Gràcies per estar tant junts a tots nosaltres.
he pensat que potser t'agradaria:
http://www.flickr.com/photos/47701191@N00/2541047560/sizes/o/
Guapos. Es bonic trobar-se a faltar. Malgrat no hi sigui al teu costat hi és. El secret es saber-ho.Os quiero
Qué maravilla de foto.
El "misteri de l'amor", és una droga dura, és una droga fina.
M'ho he passat molt bé llegint-lo.
vols dir que no el volies desfer el llit?
sense paraules... Simplement...
Segueixo enamorada del que escrius.
No falla, cada dia em sorprens amb una nova llàgrima de lluna i sal.
Publica un comentari a l'entrada