Quan el Cròniques va començar no es deia com ara es diu, només era el blog d’en Jordi i la Marta. Sí, el burro al davant. Des de llavors i fins ara ha canviat força, l’aspecte no, segueix sent la mateixa plantilla però en els continguts sí, i molt. En el que s’hi escriu i com s’escriu. Sobretot des de fa un any. L’exercici de voler publicar regularment és interessant, m’ha fet canviar la manera de plantejar els escrits, buscant nous estils, jugant, provant.Fa gairebé deu dies la Rita va premiar-me perquè és el poeta de la prosa. Llegir-lo és sentir tot allò que explica. I sabeu què? Va fer-me vergonya. La Zel també m’ho va dir un dia i també me’n va fer. I és que de poetes no en conec gaires i dels pocs que conec n’entenc dos. I que em posin al mateix sac... costa.
Ara doncs em toca premiar a mi i per començar diré:
La Zel perquè tot i que ja el deu tenir no n’hi he donat mai cap i que caram per anarco-feminista-revolucionària-independentista-solidària-pacifista.
A la Moni perquè de vegades passa i es lliga molt més amb un blog premiat... i si no mira’m a mi.
A l’Adrià de l’Em puc quedar? Per sobredosi d’endogàmia.
Al futur pare perquè a part d’un pa sota el braç també arribi premiat.
10 comentaris:
bon dia i felicitats dons pel premi, es veu que t'agrada escriure i que ho fas força bé, poder et vé de familia? però i les fotos, deuen de ser obra de la Marta, segur. Dons felicitat a ella també(encara que poder no faci les fotos)ja que com en tot, sense "UNA DONA" el teu blog no seria posible :)
Un poeta és un dicent autoritzat, un que diu coses i en sap, perquè les diu bé, i de les coses en diu el que s'escau, posant de relleu allò que és important, i que normalment no es veu (siguin detalls o el constituent subjacent). Poeta és qui ens desvetlla la realitat.
Té mèrit el qui mostra realitats desconegudes, però pel meu gust, en té molt més qui fa veure la realitat coneguda amb ulls savis, desvetllant-ne la bellesa, o la certesa, privant-la de l'oblit, o tot plegat alhora i encara molt més.
No s'és més poeta per escriure versos trencats.
No sé si em faig entendre, però cal ara que et posis més vermell, ni que sigui per quedar bé.
Per tot això, i des de la meva humil autoritat particular -que segons el Technorati és 2, que no és prou com per lluïr-la sense avergonyir-se'n - , i desde la meva mal girbada opinió, a cal Mugró hi ha molta poesia. Que duri, poeta.
No has de ser modest, perquè Can Mugró és una referència per molts, i és un plaer llegir-te cada dia, és com una cita obligada, i de tant regularment que escrius, els dies que no hi ha post, es troba a faltar, falta alguna cosa. Tots els premis que rebeu seran merescuts, així que moltes felicitats.
Estic d'acord Partícula Elemental, en Mugró és un gran poeta.
Però a mi m'está mal dir-ho, per aixó t'agraeixo que ho diguis tu.
Menta Fresca, com últimament no l'encertes gaire en apreciacions en
Jordi...també és un poeta de la fotografía. En sap molt per a copsar el moment just i precís .
Però això no sé si és congènit o de
condició Astral...
Hostia, es que tengo varias cosas que decir y he perdido el papelito. Bueno primero agradecer el premio concedido por la real academia de Mugraires y poetas. Además coincide con mi primer regalo de cumpleaños porque sí señores HOY ismaiberdey!!!!! plash,plash,plash, gracias. En segundo lugar felicidades por tu premio que como bien dice Xexu el Cròniques se ha convertido en parada obligatoria de muchos de nosotros. Brindo por todos los que os leemos y compartimos unos minutos vuestro barco y para terminar...ah! que ya me tengo que bajar? joder que poco...vale, vale que ya terminoooooooo.
Que maco que ets, veus com no eren bestieses meves, això de ser poeta de la prosa? O rei de la prosa poètica, dida-li com vulguis...Merci, tu vés escrivint amb un petó de més!!!!
Oh, doncs gràcies mil pel premi, tot i que no sé quan el cobraré ni en quina espècie.
El pa sota el braç ja el descarto, em conformaria amb un val per al Prenatal.
coneixes l'acudit aquell de reduzca a 50! (de l'eugenio em sembla que era)
Felicitats! Potser et faci vergonya, però si és així i tothom ho reconeix, que hi vols fer? No és pas poeta qui vol o qui s'ho proposa!
Encara recordo la vegada que vaig anar caminant des de Besalú fins a Viladamat...
Amb una sola foto m'ha fet venir molts records al cap, pert sort el dolor als peus no és tan fàcil de cridar.
Publica un comentari a l'entrada