dimarts, 27 de maig de 2008

Banana pancakes

El camí que ens porta cap on volem anar no és tan dret com voldríem, ni tan fàcil com semblava.
Sort en tenim però de poder trucar i anar a sopar tres fèlafels amb tres tes diferents, i després en un bar minúscul prendre un suc de maduixes i una caipirinha. Descobrir que la veïna estén la roba a casa teva. Passejar una estona i fer-la petar, quedar per anar a veure en Jack Johnson o seure a una terrassa i veure l’ombra de les potes del cavall, un cambrer malcarat i estar a gust una bona estona.

8 comentaris:

menta fresca ha dit...

i dons que et pensaves nano? benvingut a la realitat! però tot acaba trobant al final el seu camí.Saps allò de que el que ens agrada sovint no es el que ens convé però el que ens convé tampoc es sovint el que ens agrada? ahir li vaig fer cas, doctor. ;)

Carles Casanovas ha dit...

Saps què es això de la fotografia, noi És una a gerra d'oli. Suposo que si vas a Can Patxó, en tindrà algun al celler o als galliners de darrera.
Els teus amics i meus, blogaires es deuen fer càbiles i deuen dir -quina gent més estranya !!!Perdoneu tot és
que som així... no hi podem fer-hi més.

XeXu ha dit...

Aquests moments de treva són necessaris quan s'està sotmès a força pressió. Va estar bé en Jack Johnson?

Anna Tarambana ha dit...

M'has transmès una sensació de tranquil·litat! Aix..

Bet ha dit...

Diuen que l'important no és arribar, sinó el camí que fas per arribar. Espero que, com diu la Tarambana, aquest petit desviament us hagi transmès tranquil·litat, i sobre tot molt d'amor.

Deric ha dit...

m'inspira molt aquest post...

Robertinhos ha dit...

i és llarg el fotut camí!sort en tenim de les petites coses!

moni ha dit...

Animo en este nuevo trayecto. Besos mil. Jack Johnson es una buena terapia.