dijous, 24 d’abril del 2008
Sexe amb el cadàver decapitat de l’astronauta verge
Avui m’ha escrit un amic, la carta era dura però esperançada i em demanava un cop de mà. Hi deia coses tristes, lamentables però també de boniques, parlava del demà i de l’ahir, de mort i de malaltia, de projectes. A l’escrit hi havia sentiments, humor, ironia i sarcasme. I això en tot plegat vint ratlles curtetes.
I no se perquè he pensat en Sexe amb el cadàver decapitat de l’astronauta verge, en The Police, en el Vodka Petroff, en breakdance i en Allons enfants de la matriu... baixant a peu a les tantes de la matinada amb una castanya força considerable .
I he pensat que era bonic tenir allò que la vida ens ha portat.
I me n’he adonat que tot i veure’ns de raïms a peres hi ha persones amb les que ens cal mantenir sempre les línies obertes, no fos cas que un dia, ens calgués parlar de qualsevol cosa tot fotent-nos un whisquet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
ei, suposo que hauràs arrivat a ca teva.això de l'amistat, les persones, linies obertes...tas bien?
Saps, aquests són els importants, els que per lluny que estiguin, i per temps que faci que no els veus, saps que quan tanquis els ulls i busquis al teu interior, els trobaràs a ells.
Cal cuidar els amics, és un capital que no es pot desaprofitar mai. Estar-hi a les bones i a les dolentes. Si són de veritat sempre hi seran
Mama
Els amics són la millor fortuna que podem tenir.
Bon capde, maco!
sempre va bé tenir gent al cvoltant que t'acompanyi en les penes i en les alegries.
Bon cap de setmana!
PD : Marta, al final, ni quedant-me a casa!
Déu ni dó el post, noi. Sempre hi ha algú amb qui encara que sigui de "raïms a peres" queda alguna cosa més que alguna cosa i sempre hi pots confiar, per sort!
Estic amb la mama. Cal cuidar els amics i ser-hi quan cal. Quan tens un amic ho saps no calen paraules. Petons
El temps ens fa adonar de la gent que realment són amics "especials". No és necessari tenir-los cada dia al davant per saber que estan allí i que formen part de la nostra vida encara que estiguin lluny.
Jordi, la foto que has publicat és Cotlliure?
Publica un comentari a l'entrada