Llàstima...

En Vladimir és un noi alt i ros, ben plantat. Té unes mans enormes de dits llargs. Es veu d’una hora lluny que és rus. Quan t’hi acostes pots veure el seu rellotge, probablement heretat, amb caràcters ciríl•lics. Fa pinta d’haver de pesar.
Fa temps que és per aquí, amb mi parla el català. Quan vol fer conya no, canvia al castellà. Tu no parles mai castellà? – em pregunta.

Darrera seu hi ha l’escala que puja a les habitacions i el passadís que porta a l’àrea de servei. Una porta estreta, de fusta, amb un pany vell porta a un magatzem de productes de neteja i paper de vàter. És estret i està enrajolat amb peces blanques. Hi ha una pica baixa amb una reixa metàl•lica per poder omplir galledes. A l’altra banda una altra porta amb vidres surt al darrera de l’edifici per accedir a la sala de màquines.

Faig la feina, és fàcil. Els tubs transparents s’han tenyit de color rovell per culpa del ferro que porta – em diu. Assenteixo, fem la comprovació final i tornem a l’entrada principal.

Gràcies per venir – em pica a l’espatlla – jo em quedo aquí que tinc feina per acabar.

Torno cap al cotxe. La última vegada que vaig ser aquí les fulles dels plataners m’arribaven més amunt dels turmells, ara està tot rampinat i net. Al sortir amb el cotxe, abans de tornar a creuar el pont, de lluny el Vladimir aixeca el braç.