Gros i lent

És una casa de pedra, vella, de poble. Unes escales esbiaixades pugen fins la porta de fusta. La casa queda a ma esquerra, travessant una terrassa enrajolada amb tova i un tros de patí amb gespa s’arriba a la piscina.

Just davant, mirant des de la piscina hi ha el bosc. És una de les feines que m’agraden, potser perquè no la faig sovint. Mentre netejo la piscina, no se sent res... bé de fet hauria de dir que se sent tot. Ocells, el vent, la remor de les fulles, l’aigua que cau per la canal, el renill d’un cavall i fins i tot un ase.

M’hi estic mitja hora, si hi ha moltes fulles potser una mica més. Al principi no passa res però noto que m’observen... de lluny, de dalt. Em moc lentament conscient que córrer seria pitjor, les fulles al fons s’escampen si vaig massa ràpid. És llavors quan comencen. Donen voltes, m’analitzen i quan tenen clar que sóc massa gros i lent per ser un perill se’n van cap a la banda esquerra i venint de prou lluny baixen, fan un vol ras i agafen aigua amb el bec. Quan tornen a enlairar-se, les orenetes em miren de reüll.