The Police a Barcelona

Dia zero, ja hi som. Sortim de Tiana a tres quarts de sis, la sogra surt a veure’ns com marxem (quan teníem 20 any la mama no ho feia) Comentari envejós abans de sortir: - total per anar veure tres vells que deuen anar de viagres – Enfilem cap a Barcelona, aparquem sense problemes i apropet. Som quatre a saber A, B, C i D. Tan bon punt arribem a l’estadi entrem sense problemes. E, amb qui havíem quedat s’està esperant a que F arribi per entrar. G arribarà pel seu compte i ens trobarem a dins.

Ja som dins, un quart de set, primeres dues birres petites , 7 euros. O m'emborratxo aviat o no pago la hipoteca. Les Samarretes a trenta o trenta-cinc. Baixem a la pista de l’Estadi Olímpic. Ens acostem a l’escenari. Hi ha un tancat a primera fila. Iaios com som pensem que és per qui ha pagat més... però no. C que no té manies s’acosta a l’entrada i descobreix que és de lliure accés.
Som a la gàbia falten tres hores. Truquem a n’E per explicar-li. Ja ve. Estem asseguts a terra a uns sis o set metres de l’escenari. E, F i uns quants parents arriben, ens trobem. G ho fa al cap de deu minuts. Els teloners 1 ja han començat, la gent ja està dreta. Comencen els Fictionplane (teloners 2). Ens han dit que és el fill de l’Sting. I sí.
Qui li ha fet els deures al nen?

Quan ja fa una estona que toquen A es comença a trobar malament, la última frase és: - sortim d’aquí m’estic marejant – A es desmaia. Mentre C i B l’agafen, D agafa les ulleres que perillen i ajuda a C a treure A d’allà. A recupera la consciència i s’aixeca, D la treu d’allà. Hi ha molta gent. A mig camí A torna a desmaiar-se. D l’agafa, es gira buscant a B i C que no hi són. D que no està per gaires trotes es gira per poder arrossegar A fora de la multitud. Però un pes mort és un pes mort. Per tothom?... no. Enmig de la munió de gent un desconegut (*) agafa A en braços i juntament amb D surten de l’ofec per deixar A a terra que respiri. Ben bé com en Kevin Costner i la Whitney Houston a “El Guardaespaldas”. A, que ja s’ha recuperat, seu tranquil·lament. En aquell moment arriben B i C que s’havien quedat buscant les ulleres. Mentre D agraeix al casteller desconegut l’ajuda i B s’ocupa d’A, C se’n va buscar uns bocates i unes birres, que entren de conya i recuperen definitivament A.

Amb mitja hora de retard s’apaguen els llums. Comença a sonar Message in a bottle. L’escenari senzill, fosc, sona de conya. Estem molt a prop. Continuen amb Sinchonicity II, s’encenen tots llums i pantalles de l’escenari i a un, que no és de pedra, li cau la llàgrima, pell de gallina i aquell no sé què tinc que estic tan bé. Les cançons van caient l’una darrere l’altra, un Walking in your footsteps brillant, l’Steward Copeland jugant amb la percussió, el Truth hits everybody més lenta que l’habitual i un Hole in my life amb un toc de Hit the road Jack. Walking on the moon (llàstima del núvol que la tapava), Can’t stand losing you, Roxanne, Every breath you take, King of pain, per acabar amb el Next to you. Gairebé dues hores i nosaltres hi érem. I deixeu en pau l’Andy Summers que té l’edat del meu pare.

Òstia que bé!!!!

(*)Gràcies Fèlix Miret
Fotos: Edu