dilluns, 21 de març del 2011

Relats Conjunts


A sota de tanta roba, 
tantes plomes, les joies i els guants, 
rere aquesta mirada absent 
i l'expressió neutra, 
no sou res. 

Sou buits, fantasmes sense ànima.
Us penseu que aneu disfressats 
però ja fa temps 
que els vostres vestits 
i màscares us van atrapar. 

Ara, espectres inexpressius 
us passejareu exhibint les prendes 
orgullosos d'uns parracs
que és l'únic que us queda. 

Ballareu sense ritme i sense cor,
d'esma, recordant potser llunyanes
velles melodies ancestrals. 

A mi ja no m'enganyeu més, 
sé què amagueu:
Sou morts. 

Una altra aportació als Relats Conjunts

10 comentaris:

Sergi ha dit...

Vaja, colpidor el teu relat-poema. Metàfora del que pot ser alguna gent, només carcassa, aparença. Però aquest final encara hi afegeix alguna cosa més. No deixa indiferent el que has escrit.

Quadern de mots ha dit...

Quanta disfressa amaga el buit, el res o l’estupidesa? Bon poema.
Fins aviat

Assumpta ha dit...

UALAAAAAAAAAAA!!! MOLT BO!!! :-)

M'agrada pensar que queda a l'aire la interpretació de si el "morts" és metafòric o si és "real"...

rits ha dit...

Boníssim!!!
Tan si és metafòric o no, és boníssim!

Elfreelang ha dit...

Quin esglai els teus versos...val més que no es treguin les màscares! molt bo!

montse ha dit...

M'agrada aquest relat filosòfic.

Carme Rosanas ha dit...

A mi també m'ho semblen de morts!

I també m'agrada el teu relat en vers.

kweilan ha dit...

Molt bo!

Eva ha dit...

Molt bo!
El dubte: això t'ho ha inspirat la foto o els vestits dels polítics valencians? ;)

McAbeu ha dit...

M'agrada. El protagonista del meu relat també hi ha vist fantasmes però per uns altres motius. ;-)