Xarxes

Que per rentar-te el cap hagis de pensar en una república insular situada en un arxipèlag de l'Atlàntic nord, enllà de la costa occidental de l'Àfrica és ben fotut. Si més no denota certa tendència a l'oblit o ves a saber tu què. Potser només tonteria.

Fa tot just un mes i mig, un divendres i un missatge, si vols veure una cosa que no ha vist ningú en els últims vint-i-cinc anys has de venir. I després tot plegat no res, ja està. Fins i tot s'ha repetit.

Últimament veig cels liles, de bon matí, quan el sol es baix. De vegades penso que és culpa del blau constant als ulls que per contrast me'l fa veure el cel així. Però mai no hi ha ningú més per preguntar-ho.

I ara ja no fas res? Em van preguntar l'altre dia. No, només mantinc actius tres comptes al twitter, dos a facebook, una web professional, l'Instagram, el Foursquare i alguna cosa més però no, ja no faig res.

I com que precisament ja no faig "res" dissabte vaig anar a sopar amb gent que acostuma a tenir dos noms, ell i ella, l'altre i la de més enllà i també aquest i ... El més bo de tot plegat és que posats a parlar quan ja dúiem una estona vam descobrir que amb un d'ells ja ens coneixíem de feia uns quants anys, quan les relacions eren cara a cara amb una cervesa i amb un amic comú que ens havia dut al mateix lloc i quan les xarxes socials eren les festes, les entitats, els concerts...

També passa que mentre tornes a escriure, després d'anys de no fer-ho, una arna hagi entrat per la finestra i ara s'esvaloti al voltant del flexo vermell de la taula just a sobre del pot de xampú verd que fa olor de coco.