dimecres, 11 de maig de 2011

Gent

La manera de dur un llibre o de portar una bufanda algunes vegades es converteixen en declaracions de principis que contenen un “i si no t’agrada et fots” i es mostren amb altivesa. Deu estar assajat o surt així de natural?

Com ella, que camina per la vorera amb la brusa de color blau marí, una de les mànigues amples ha caigut i ensenya part de l’espatlla. Duu les mans a les butxaques del darrere dels texans ajustats amb els palmells cap enfora. Tampoc és que tingui massa pit però el gest fa destacar el que té. Em pregunto si n’és conscient.

No n’has de fer res però l'observes quan aparca el quad a sobre la vorera i el frena amb traça apresa. En salta i un cop a baix es treu el casc que desa al maletí del darrere. Lligades en una posició estratègica hi té les crosses que deixa anar per poder anar caminant amb unes cames massa curtes fins al bar.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Observant el personal arribem a crear autèntics mons. Tu has vist unes persones i en treus unes conclusions, només amb l'actitud que els has percebut. Podries imaginar com són realment i muntar tota una pel·lícula. El que sí que he après, és que tu els veus d'una manera i en treus conclusions, potser altres que s'assemblen a tu també trauran les mateixes. Però quina conclusió treu algú que és com els teus subjectes d'observació? Posaré un exemple que crec que s'entendrà. Sense voler ofendre, eh, però una companya l'altre dia cantava les excel·lències de l'iPad, que era una eina fantàstica, que servia per moltes coses i que es podia treballar amb ell. Jo, amb un gran esforç de síntesi i de simplificació, vaig exclamar 'És una pijada!'. La noia va dir que no estava d'acord en el concepte aquest de pijada. És clar, l'has de veure, és el prototipus perfecte de 'pija', treta d'un manual. El punt de referència és important en les conclusions que es treuen.

Carles Casanovas ha dit...

Jordi, jo penso que és, el que abans en dèiem una "posse", és un acte de defensa personal. Si vols, és com una cortina de fum, moltes vegades per minvar o apaivagar altres carències. De fet, tots ho fem, moltes vegades sensa donar-nos comte.

Carles Casanovas ha dit...

Perdó, M'he deixat un "en", oi?

elur ha dit...

Si la gent es fixa en mi quan vaig pel carrer bona part es deu pensar que sóc una xula pretensiosa, però m'és igual. A ciutat prenc una actitud més agressiva, si no ho faig així m'atropellen i, francament, prefereixo atropellar. M'estic tornant incívica.

Les aparences enganyen, però no pas sempre.

Assumpta ha dit...

Un dia entraré al teu blog i llegiré:

"La dona porta una gran bossa de tela gris en bandolera, una jaqueta llarga texana, bastant gastada, camina poc a poc i, segons com, sembla que coixeja una mica. Quan ha de creuar el carrer s'assegura molt de com posa els peus a terra. De tant en tant mira els núvols i torna a baixar la vista. No sé per què fa però va molt fixada en les voreres"

I pensaré: "Ostres!! En Jordi ha estat a Reus i m'ha vist" :-))

Assumpta ha dit...

Ha de dir "No sé per què HO fa" :-)

Joana ha dit...

No deu ser gaire còmode caminar com la noia de la brusa blava! La meva àvia es muntava realment unes històries molt treballades de la gent que veia passar pel carrer.

Susanna ha dit...

M'encanta imaginar-me com deu ser la gent! Ara que per motius de feina n'estic coneixent de nova (bé, conèixer no, de moment només de vista) ja m'estic inventant personalitats per com caminen, si escriuen o no a la llibreta que porten, si parlen massa o massa poc... D'aquí uns mesos veuré si, en aquest cas, les aparençes enganyen o no...

Eduard ha dit...

Un dia que tingui temps, he de fer un exercici d'aquests de descripció amb els alumnes de l'institut. Els adolescents són els reis de la "posse".

zel ha dit...

L'Eduard m'ha avançat en el pensament, i és que a l'escola, quan veus els nanos adolescents, saps o intueixes després dels anys quin all els cou, i és que surt de vegades l'autoprotecció...

Un petonàs!