A sota de tanta roba,
tantes plomes, les joies i els guants,
rere aquesta mirada absent
i l'expressió neutra,
no sou res.
Sou buits, fantasmes sense ànima.
Us penseu que aneu disfressats
però ja fa temps
que els vostres vestits
i màscares us van atrapar.
Ara, espectres inexpressius
us passejareu exhibint les prendes
orgullosos d'uns parracs
que és l'únic que us queda.
Ballareu sense ritme i sense cor,
d'esma, recordant potser llunyanes
velles melodies ancestrals.
A mi ja no m'enganyeu més,
sé què amagueu:
Sou morts.
Una altra aportació als Relats Conjunts
10 comentaris:
Vaja, colpidor el teu relat-poema. Metàfora del que pot ser alguna gent, només carcassa, aparença. Però aquest final encara hi afegeix alguna cosa més. No deixa indiferent el que has escrit.
Quanta disfressa amaga el buit, el res o l’estupidesa? Bon poema.
Fins aviat
UALAAAAAAAAAAA!!! MOLT BO!!! :-)
M'agrada pensar que queda a l'aire la interpretació de si el "morts" és metafòric o si és "real"...
Boníssim!!!
Tan si és metafòric o no, és boníssim!
Quin esglai els teus versos...val més que no es treguin les màscares! molt bo!
M'agrada aquest relat filosòfic.
A mi també m'ho semblen de morts!
I també m'agrada el teu relat en vers.
Molt bo!
Molt bo!
El dubte: això t'ho ha inspirat la foto o els vestits dels polítics valencians? ;)
M'agrada. El protagonista del meu relat també hi ha vist fantasmes però per uns altres motius. ;-)
Publica un comentari a l'entrada