Efectivament els posts d'ahir van ser una innocentada. Ni plego, ni l'Elur (còmplice brillant de la farsa) es queda el blog. Perdoneu aquells i aquelles que us ho veu creure, però la idea de fer la broma va venir per aquí...
L'altra cosa és que arran de la broma n'ha quedat la idea de deixar el blog en herència. M'agrada, que voleu que us digui.
En el temps que porto per aquí n'he vist desaparèixer uns quants, n'hi ha que s'acomiaden i el deixen penjat, altres blogs s'esfumen d'un dia per l'altre i alguns s'han quedat allà immòbils amb l'últim post penjat com a record. El problema de tot plegat és que darrere del blog hi ha algú que durant cert temps m'ha interessat.
El primer cas com a mínim s'acomiada, sap greu però saps que ha marxat. En els dos últims casos la desaparició així a la francesa fa pensar: Què pot haver passat amb aquesta persona? Se n'ha cansat? Ha oblidat la contrasenya? Potser s'ha mort?
Ja sé que és macabre i més val no pensar-hi però que jo sàpiga les i els blogaires també podeu morir (jo no que sóc del clan dels McCasanovas).
I ves, que si per alguna cosa, Déu no ho vulgui, algú tingués la idea de morir-se seria bo que ho deixés tot arreglat amb un hereu o pubilla que ens informés a la comunitat del trist desenllaç. Més que res per fer un dol com cal i enviar, si s'escau, el condol pertinent. Que ja se sap que, per allò del neguit i l'angoixa, és més fàcil pair un decés que una desaparició.
9 comentaris:
Ah, jo abans que deixar-lo en herència me'l venc, tu... que aquestes coses més val treure'n un profit.
http://blogdeassumpta.blogspot.com/2010/09/em-venc-el-blog-per-254067.html
Per cert: Algú interessat? :-)
Ha estat un plaer ser còmplice d'una innocentada tan innocent Jordi.
Consti però que en el post anterior dic moltes veritats è? ;))
No m'he plantejat mai què en faré del bloc quan vulgui plegar...
De quatres grapes. I millor que sigui així.
osti jo també m'ho vaig creure....
Jo penso que no deixaria mai a ningú el meu blog en herència, pobre hereu o pubilla!
Jo si plego, plegaré i prou, avisant, això sí i fins i tot explicant els motius, si són motius entenedors.
I fins i tot he pensat algun cop en això de si em moro i no puc avisar... no estaria malament deixar algú amb els permisos i les contrasenyes que calguin per que pugui posar que m'he mort. je, je, je... ja veus que no ets l'únic macabre.
De moment no he trobat a ningú a qui encolomar-li el mort (mai millor dit) els blocaires no sabran que m'he mort i els no blocaires, coneguts, no em faran ni cas...
Però jo ho he pensat algun cop, quan algú no belluga el blog ni contesta mails, ni res de res...
ho fa pensar, oi?
QUE cabronnnn. Vas donar-me un disgut. Prometem que no ho tornaràs a fer! Sino ves a la cuina i t'estás
tres minuts meditsnt en dilènci.
Ja et dic que això de deixar el blog en herència no em sembla pas mala idea, o en manteniment, si pretenem tornar algun cop.
De totes maneres, i ja ho he dit algun cop, mai marxaria sense dir res. Si el meu blog queda abandonat, temeu el pitjor. Allà on estigui ell vindrà amb mi, i si l'he de deixar, avisaré.
Jo li diré a en Josep Lluís que si em moro, deixi un avís en forma de comentari al meu propi blog i ja està... suposo que algú ho veuria i ja ho explicaria, no? :-)
Un dia li vaig dir a ma germana que a la meva làpida posés alguna cosa en relació al món d'Internet i tal, però no sé si em creu... Igual que sempre dic que al meu enterrament vull música Gospel i no sé si em prenen seriosament (val, no cal contractar un grup i tal, però alguna coral hi haurà per Reus que sàpiga fer alguna interpretació mínimament correcta, no?)
Hehehe rellegeixo el meu comentari i em fa riure això de "si em moro..." semblo en Punset!
Osti, ja pensaré en un successor... m'aplicaran, però, l'impost de successions?
Publica un comentari a l'entrada