Avui era l'aniversari d'en Quico i hem improvisat un sopar. La celebració bona serà diumenge però per no anar-hi amb les mans buides he comprat una tonteria.
Quan ha acabat de sopar (poc, pels nervis i l'excitació) l'he cridat: tinc una cosa per tu. Li dono el paquet i mentre el desembolica, com una pregària diu: que no sigui roba...
5 comentaris:
Mmm... recordo aquesta sensació, la de desitjar que allò que em regalen no vull que sigui roba. Quan s'és canalla es tenen altres interessos!
Ostreeeeees... els meus nebots deien el mateix... (abans de començar a demanar "calers" directament) :-)
És universal això. Per això, en els meus nebots i els fills dels meus cosins, els seus pares ja poden dir missa, sempre els compro joguines o el que vulguin ells.
arriba un moment que vols roba, però que te la deixin triar, eh?
I quan ja assumies que segur que era roba, la pregària es transformava en una cosa menys exigent tipu que parlumenus no siguin uns mitjons...!
Publica un comentari a l'entrada